Num 105 La regla

No m’agradava tenir la regla.

Fins i tot quan vaig saber i  vaig entendre el que significava, no la volia tenir.

Feia, com diu la Emilía,  que em trobes malament i em convertia en una dona.

Jo no era una dona.

Fins aleshores jo solament era un ésser humà asexual. Tirant a caballot. Jo era jo i aquella cosa fastigosa m’obligava a ser classificada. No em donava la gana.

En vaig renegar. Com si el dia del llepet no hagués existit mai, vaig anar tirant com si res.

Difícil no va ser perquè tot es portava amb tant secret que no parlar-ne, no queixar-te, no deixar-ne rastres, fer veure que res passava…doncs resultava la mar de normal.

Millor. Això em va donar una treva llarga per seguir pul·lulant pel món amb els meus núvols de colorins infantils;  Podia seguir fent servir els meus superpoders o corretejar pels boscos amb la fantasia de ser meitat Mowgli meitat Tarzan.

Però també em va servir per ser malvada. Cruel. I ho sé i me’n penedeixo.

Fins a vuitè d´E.G.B jo anava a la Divina Pastora. Una escola exclusivament femenina. Malgrat que tan alumnes com professorat érem de sexe femení, seguint la tònica del moment, d’aquestes coses ni mu.

La Domench a cinquè va ser la primera nena que va tenir la valentia de dir a tothom que a ella ja li havia vingut.

Que vaig fer? Acostar-m’hi a abraçar-la i dir-li;  ja som dos?

Que va.

Vaig liderar un grupet que la va tractar com a una “apestada”.

Me’n reia dels seus pits grossos, dels granets que li sortien a la cara.

Mentre l’assenyalàvem amb el dit i miràvem de no acostar-nos per tal de que no se’ns encomanes res, jo ajuntava les cames perquè no se’m notés el paquetot. M’arreplegava a la taula per calmar el mal d’ovaris i les ganes de vomitar.

Que miserable.

Ho sento noia.

Si mai llegeixes el meu bloc no espero que entenguis les meves raons perquè ni jo ara les entenc. Ha passat molt temps, ja no és important.

Simplemement,  te’n demano disculpes.

Seguiment reflexions | Comment (1)