Num 104. Onze anys i tres mesos
A mi em va venir quan tenia onze anys i tres mesos, exactament. Sobre les 9 del vespre.
No es que recordi el minut concret, ja seria la pera!, el que recordo és el moment precís en que la meva mare ho va descobrir.
Jo estava al llit, llegint.
Era una nena, que sabia!! Tampoc ningú em va explicar res.
En aquell temps i en la meva família aquestes coses no s’explicaven i les meves amiguetes d´escola, si cap, encara eren més ingènues que jo.
No havia vist, en la vida, una compresa. Ni sabia per a que servia i molt menys podia suposar que sagnar era normal. La sang sempre vol dir mal o malaltia.
Va entrar en la meva habitació i, tancant la porta amb calma, s’hi va repenjar d’esquena com impedint que ningú més pogués passar. Va quedar uns segons muda, amb uns ulls i amb una cara que no sabria definir; com si de sobte acabés de saber que qui s’estirava al llit era algú desconegut.
Ella, aleshores, per a mi, ja era molt gran. Tenia trenta vuit anys. La meva edat. Fa riure.
De la butxaca de la bata es va treure unes calces i alçant el braç em va preguntar:
- Anna, són teves aquestes calces?
El meu caparró es va bloquejar. Quina escena més surrealista.
Jo sabia que eren brutes quan les vaig llençar a rentar. Una taqueta marronosa que vaig prendre, em perdonareu, per un llepet. No n’hi havia per tant. A tothom li pot passar.
- son teves o no?
De qui sinó?.
La meva germana feia dos talles menys i ella, tres talles més. Ja no hi havia mes dones a casa.
-Ai filla meva que t’ha vingut la pepa!!!
I se’m va llençar al coll somiquejant.
M’asfixiava. Amb les calces en un puny, com un trofeu, em va petonejar de dalt a baix.
O el que em passava era molt greu o, la pobra, s’havia tornat boja.
Se les va tornar a desar i tal com va entrar, va sortir de nou sense més explicacions, deixant-me allà astorada i més espantada del que mai havia estat.
Uns minuts més tard va venir el meu pare. Vermell i suat com un dimoni.
Carretejava una pila de llibres que va escampar al meu damunt. Em va ensenyar fotos de plantes i insectes i em va explicar com feien les abelles per reproduir-se. Si no s’hi va passar una hora poc va faltar.
Desprès la mare va treure el cap, “xistosa”, amb un somriure d’orella a orella. Em va deixar unes “gasetes” com diu ella, i em va recitar un llistat del que no podia fer mentre tingues la “pepa”.
Quan van tancar el llum em feia mal el pit de l’angoixa.
No havia entès res.
L’únic que sabia és que alguna cosa important m’havia fet diferent als seus ulls.
Que havia de guardar secret.
Que hauria de vigilar més amb no sé molt bé què i que aquella setmana m’estava prohibit anar a la piscina.
Seguiment innocentades | Comment (1)Una contesta to “Num 104. Onze anys i tres mesos”
Ves a una contesta
A mí em va venir la pepa als onze anys i dos mesos, però quasi una dècada avans que tu…. No et dic res,… un mal de panxa de collons, terrible, i desprès, el “llepet”. Convençuda de que m’havia cagat a les calces, aviso a la iaia. Ai…. iaia, m’he cagat….La meva àvia em va mirar amb una carona que encara la recordo ara, i va avisar a la meva mare…. Desprès de les explicacions pertinents (clar, se suposava que “allò” no havia de succeir fins al cap de dos o tres anys), va ser quan em vaig quedar “cagada”. El primer que vaig fer va ser agafar una calculadora i comptar quans dies a l’any tenia que passar per aquella tortura, i quans anys em quedaven…
En aquelles èpoques començaven a sortir les compreses que ja no s’havien de tallar, i que eren impermeables, i les adhesives… però,,, la generació nascuda als seixanta sabem el que era aixó… quan es movien, s’enganxaven a tot arreu menys a les calces. je je je
Una abraçada… i uns quans anys avans que tu… tenir la regla era tota una vergonya que s’havia de dur en el mes terrible secret, i una depilació mensual assegurada!!!!.
Emília.