Num 100. Agressions
La meva germana i jo ens barallàvem molt. Molt és molt. Quan podia hi feia participar al meu germà també. Era petit i babau, feia tot el que li manava. Normalment era així, dos contra un. Pobreta.
A mida que creixíem la virolencia de les nostres disputes anaven en augment. Agressions verbals i físiques. S’hi valia tot i no ens estàvem de res. Recordo haver-la odiat fins a límits insospitats. Recordo haver-me tancat satisfeta en la meva habitació amb un grapat de cabells seus en el puny de la mà. Ella era mes llesta i a mi no em quedava una altra que la força bruta, jo era la gran.
La meva mare, esgarrifada, no sabia com encalmar tanta violència. Tot el dia cridava amenaces que mai acabava per complir. Es treia l’espardenya i ens perseguia. Garrotada va, garrotada ve. Eren altres temps.
El meu pare, en canvi, mai ens va alçar la mà ni la veu.
Solament en sentir-lo sospirar ni havia prou per obeir. No li tenia por. Li tenia el respecte que li havia perdut a la mare.
De ell he tret el referent envers els meus fills.
No he consentit, des del principi, ni una espenta. I ells ho han entès.
Avui presumeixo davant els amics de no haver-los pegat mai. Me’n orgulleixo d´haver- ho aconseguit.
A casa meva, de moment, ningú fa servir l’agressivitat i tampoc la sentim a faltar.
Veurem que passarà amb els petits i els instints innats del Ton, però, ara per ara, en els 10 anys dels grans puc assegurar satisfeta que, malgrat que discuteixen i criden i es fan morros per res, mai han passat de les paraules. Hi ha un codi clar entre ells que és inquebrantable i que no tolera ni l´insult ni el dany físic.
La pau al món comença a casa nostra. A la casa de cada un.
Com volem demanar un planeta sense guerres si no tenim control ni del nostre propi camp de batalla?.
D´alguna cosa ha de servir la intel.ligencia. Caldrà treure’n partit.
Seguiment educacio infantil | Comments (2)2 Contestes to “Num 100. Agressions”
Ves a una contesta
Ostres tu, llegin-te m’en adono que jo d’instint maternal no en tinc.
S’em devia quedar a mig camí entre els vòmits de l’embaràs i el part.
que hi farem , els meus fills s’hi hauran de conformar, tot i que hi ha gent que pensa que els fills ens esculleixen com a pares molt abans de ser concebuts…
De totes maneres jo m’hi seguirè esforçant (que no sigui dit que no ho he intentat)
apa una abraçada
Jo he vist en els teus ulls el desconsol i la impotència de no saber com ajudar al teu fill. He vist l’angoixa de qui estima sense condicions. En uns moments que van ser durs per ell i per tu. Instint? Mira no sé com descobrir l’instin maternal. Totes fem el que podem. El que si que et puc dir és que, amb el que transmeties quan les coses no anaven bé, n’hi a prou per ser una bona candidata a la millor mare del món. Un petó.