Num 14. Mes regressions
- - Nieves, tu no juegas.
Em mirava bocabadada, amb els ulls immensos i les pestanyes recargolades fins les celles.
- - I porquè?
- - Sois unas xivatonas.
Posava els braços creuats damunt el pit i els llavis morruts en senyal d’impotència.
Amb importància, vaig girar cua tibant del braç un marrec de quatre anys que m’oferia un tronquet per fer servir d’espasa. Per combatre, si hi havia guerra.
I varem decidir amagar-nos al bosc per espiar-les.
El meu germà amb les mans glaçades i els ditets vermells pel fred. Esperava arrupit al meu costat.
- - No passa res, Marc. He portat coses per menjar.
De les butxaques van sortir, botons, xinxetes i avellanes. Les seves el pes de les pedretes que arreplegava li feia caure els pantalons.. Duia el nas ple de mocs, però era valent.
- - tsst! Ara venen.
Les dues van passar pel nostre costat sense veure’ns. L’una escanyolida com una canya de riu, l’altra fornida amb les galtes enceses, patejant.
- - Pues, si no nos dejan jo se lo digo a mi madre.
- - Pero entonces…seremos unas xivatonas.
- - I què.
Es van quedar quietes.
Nosaltres també.
Finalment, aquella nena d’ulls de gat va mirar cap el boscatge i va cridar:
- - Anna, li penso dir a la mama!!!!
Una contesta to “Num 14. Mes regressions”
Ves a una contesta
Que m’emociono i tot ehhh,,,no principalment per aquesta petita regresiò,,,,en conjunt és més que interesant i emotiu,a part de que esta molt ven explicat,,,,no deixis d’escriura coses que et passin et va bé a tu i a tots els que et llegim,,,,i ara penso realment que les grans proeses de la vida es troben dintre històries singulars com la teva,,,estic content de formar part encara que sigui només una miqueta,,,apali anims i visca les besonades!!