desembre 21st, 2010

Num 242. M´han demanat que escrigui un conte de Nadal.

 

 Una nit d´hivern nevava a Igualada. Vigílies de Nadal.
 
Les llums dels carrers fumejaven de fred i la gent caminava encongida per  la rambla.
Cadascú buscava neguitós la seva llar calenta i acollidora, fins que, a mitja nit en punt, es va tancar el darrer pany de la darrera porta i la ciutat va quedar completament deserta. 
 
Xiulava el vent enmig dels plataners que feien filigranes per sostenir la neu. Les volves es gronxaven, calmoses, queien des del cel escollint amb paciència el lloc de terra per posar-se.
 
Silenci. Més silenci i un espetec.
De la  punta de l’agulla del campanar de Santa Maria va calar una guspira. I, aleshores va tornar a passar.
 
Ho van veure els ulls del Marc que miraven des d´una finestra estant amb la punta del nas clavat al vidre glassat.
I també ho va notar l’àvia del primer que s’aixecava,  feixuga.
 
La guspira va fer estels de tres colors, molts.
Les espurnes es van escampar,  façana avall. De Santa Maria a la plaça de l´Ajuntament, sota les arcades, per Santa Anna i fins el rec.
 
I va deixar de nevar.
I van venir ells.
 
Àngels menuts com papallones blanques, centenars.
Milers de d’ales minúscules, espolsant “purpurines”. Voletejant, lliscant, esmunyint-se. Buscant fissures, ranures, forats. Entrant a les cases, cercant persones.
Com sempre fan.
Es el que fan els angelets de Nadal, quan venen perquè algú, de debò,  els hi ha pregat.
 
.. 
Una nit d’hivern,  a Igualada, de no fa gaires anys.
Un nen petit, que es deia Marc s’enyorava.  Va adormir-se amb el plor, al peu d´un finestró, esperant i desitjant.
Fins que, més enllà de la mitja nit, petons com infinits plomalls li van pessigollar el front i  li van tornar la pau al cor.
 
Ho van veure dos coloms que s’arraconaven arraulits.
I també una senyora, la del primer, que va somriure per ell.
 

 

 

 
 

desembre 6th, 2010

Num 236. Una llegenda

 

Explica una antiquíssima llegenda Grega com era el món abans.

Imagino que deuria ser una història oral, tramesa a la vora del crepitar d´un foc, en una època distinta a la d’ara en què moltes coses són ben bé iguals.

Diu, que en l’origen, la terra era un lloc en equilibri perfecte.

Perfecte.

Els recursos mai s’esgotaven perquè les especies havien aprés a prendre’n tan sols el necessari i això feia que l’armoria i la pau manessin per damunt de tot.

L’home existia i era feliç. Absolutament feliç.

Però no era  un home com el dels nostres dies. L’home dels orígens, era un esser hermafrodita: Un sol cos que contenia ambdós sexes.

La història compte molts segles benestants.

Molts.

Tants com hi van haver fins que un dimoni de nom impronunciable va posar els peus sobre el planeta.

Meravellat per les exactes mesures, per les forces estables que hi regnaven en allà i que semblaven impertorbables, va follir d’enveja. Es va tornar tan boig que, espasa en ma i a cegues,  va emprendre batalla, sol i sense opositors. Va fer caure  la fulla d’argent de la seva arma a tort i dret. Despietat, malment la bellesa i partint en dos cada un dels cossos humans que hi existien.

En dos.

El dimoni va crear el caos.

Set dies i set nits de foscors van donar pas a un forat, empolsat,  negre i etern.

Etern.

Quan semblava que res tornaria a ser mai més igual, de les cendres va renéixer la vida primer i els colors desprès.

Però el món que va sorgir era diferent.

L’home amputat agonitzava cercant la seva meitat.

Des de l’altre racó de l’univers es podien sentir els crits desesperats en la recerca inútil.: Mitges ànimes que no podrien sobreviure gaire més si no s’unien de nou.

Algunes van morir. D’altres…

El  temps, que tot ho cura,  va calmar el dolor.

I l’home va aprendre a acoblar-se: Una de cada miler va trobar la seva part, la resta ho provaren de diverses maneres, insistiren  unes amb les altres i finalment es van fer a mida per no desaparèixer.

(***)

El món ha rodat centenars de cops des d’aleshores, però l´ ésser humà segueix naixent incomplert i foll per retrobar-se.

Molt pocs ho aconsegueixen.

Poquíssims.

Acaba la llegenda sentenciant una veritat indiscutible:

Si succeeix, no hi ha cap dubte.

Aquells que tenen l’immensa fortuna d´ unir-se al seu altre jo, en tenen la certesa des del primer instant en que s’han tocat.

novembre 27th, 2010

Num 233. Un altre conte… per un nen gran.

 
 
Era mitja tarda d’hivern i el sol queia irremeiablement.
S’escorria, segon rere segon, finestra avall sense treva. Es despenjava romancer pels carrers, sortejant edificis i gent.
S’esmunyia de camí al port i del port fins l’horitzó.
Fins l’horitzó.
Perquè el sol busca sempre l’horitzó per dormir.
 
Aquell dia no feia vent.
No feia vent i les aigües eren planes, quietes.
El mar es gronxava suau.
El mar immens, que sempre hi és, quan ells hi són. El mar que respira.
El mar que “ronroneja” i que, aquella tarda, era un gat mans; només una plana tremolosa que duia la deriva una barca sense nom.
Una barca a la deriva. Sense nom.
Una barca abandonada a la sort.
I al destí.
 
I la barca portava un cos, i el cos, un cor que amb prou feines bategava.
Va ser el batec últim, un de tímid i poruc, que la va despertar: el so del darrer bri de vida que va ressonar en les profunditats.
Va ser aquest palpitar agònic que la va fer alçar del fons on ella jeia per sempre més. Això, i uns llavis temptadors que la vigilaven de terra ferma.
Un llavis que la cridaven de lluny  i que li van dir:  - ves-hi.
 
Hi ha unes muntanyes que són com els castells que fan els nens amb les mans a la platja.
S’alcen majestuoses i capritxoses entre camps que a l’estiu son rossos de blat. Muntanyes rodones que es recargolen en mil racons.
En un país terres endins.
Diuen,  que, en allà,  en una drecera màgica que no pots agafar sense desaparèixer eternament,  hi viu una dona.
Una dona estranya que te els ulls del color de les algues de tant mirar al nord per cercar les aigües a les que pertany.
Una dona que fa poc era una ombra entre les roques i el coral.
Només fins fa poc.
Només fins que va aprendre, fins que la van empènyer, per fi,  a fer-se una anima nova prenent-la del bes d´ un mariner moribund.
 
 

 

novembre 17th, 2010

Num 230. Plou i fa sol.

 

Plou i fa sol i les fades dolces del matí,  dibuixen de colors un arc de sant Martí.

Fan esquitxos amb les cuetes dels vestits i els núvols petits, com escales de cotó, són el coixí dels seus peuets nus.

Li han pintat el verd.

Li han pintat el groc.

I el vermell.

Però a la fada del blau te els cabells embolicats en una alzina  que tot s’ho mira des de la punta d´un cim.

Plou i fa sol i les fades dolces del matí juguen divertides al cel.

Bufen i riuen i empastifen de ditades l’horitzó.

N’hi ha una que no.

Una fada fa morrets i el vent li fa petonets.

Petonets que li vermellegen les galtes.

Petonets que es tornen blaus i que tenyeixen de mar l’infinit.

octubre 28th, 2010

Num 221. Molt agraïda

He estat de viatge.

Allà on he anat, m’era difícil escriure i d’aquí que el blog hagi quedat en blanc tants dies.

Hores abans de marxar em vaig esgarrapar de la boca de l’estomac el conte del post anterior. Me’l vaig treure perquè em pesava, em “llastimava”  i em resultava massa feixuc de carretejar vers un altre continent. Per mi, deixar-lo penjat al bloc,  tenia una raó de ser especial: Important.

Ha resultat gratificant, deliciós i sorprenent la vostra reacció.

Ha superat les meves expectatives.

No hagués pensat mai que fos aquest, justament,  un del més comentats.

Mil gracies a tots i a totes, a coneguts i desconeguts per connectar amb ell i amb mi.

Sapigueu que, avui, em feu sentir acompanyada i feliç.

Gracies de nou.

Anna