Anna Pujabet

Explica una antiquíssima llegenda Grega com era el món abans.

Imagino que deuria ser una història oral, tramesa a la vora del crepitar d´un foc, en una època distinta a la d’ara en què moltes coses són ben bé iguals.

Diu, que en l’origen, la terra era un lloc en equilibri perfecte.

Perfecte.

Els recursos mai s’esgotaven perquè les especies havien aprés a prendre’n tan sols el necessari i això feia que l’armoria i la pau manessin per damunt de tot.

L’home existia i era feliç. Absolutament feliç.

Però no era  un home com el dels nostres dies. L’home dels orígens, era un esser hermafrodita: Un sol cos que contenia ambdós sexes.

La història compte molts segles benestants.

Molts.

Tants com hi van haver fins que un dimoni de nom impronunciable va posar els peus sobre el planeta.

Meravellat per les exactes mesures, per les forces estables que hi regnaven en allà i que semblaven impertorbables, va follir d’enveja. Es va tornar tan boig que, espasa en ma i a cegues,  va emprendre batalla, sol i sense opositors. Va fer caure  la fulla d’argent de la seva arma a tort i dret. Despietat, malment la bellesa i partint en dos cada un dels cossos humans que hi existien.

En dos.

El dimoni va crear el caos.

Set dies i set nits de foscors van donar pas a un forat, empolsat,  negre i etern.

Etern.

Quan semblava que res tornaria a ser mai més igual, de les cendres va renéixer la vida primer i els colors desprès.

Però el món que va sorgir era diferent.

L’home amputat agonitzava cercant la seva meitat.

Des de l’altre racó de l’univers es podien sentir els crits desesperats en la recerca inútil.: Mitges ànimes que no podrien sobreviure gaire més si no s’unien de nou.

Algunes van morir. D’altres…

El  temps, que tot ho cura,  va calmar el dolor.

I l’home va aprendre a acoblar-se: Una de cada miler va trobar la seva part, la resta ho provaren de diverses maneres, insistiren  unes amb les altres i finalment es van fer a mida per no desaparèixer.

(***)

El món ha rodat centenars de cops des d’aleshores, però l´ ésser humà segueix naixent incomplert i foll per retrobar-se.

Molt pocs ho aconsegueixen.

Poquíssims.

Acaba la llegenda sentenciant una veritat indiscutible:

Si succeeix, no hi ha cap dubte.

Aquells que tenen l’immensa fortuna d´ unir-se al seu altre jo, en tenen la certesa des del primer instant en que s’han tocat.

Plou i fa sol i les fades dolces del matí,  dibuixen de colors un arc de sant Martí.

Fan esquitxos amb les cuetes dels vestits i els núvols petits, com escales de cotó, són el coixí dels seus peuets nus.

Li han pintat el verd.

Li han pintat el groc.

I el vermell.

Però a la fada del blau te els cabells embolicats en una alzina  que tot s’ho mira des de la punta d´un cim.

Plou i fa sol i les fades dolces del matí juguen divertides al cel.

Bufen i riuen i empastifen de ditades l’horitzó.

N’hi ha una que no.

Una fada fa morrets i el vent li fa petonets.

Petonets que li vermellegen les galtes.

Petonets que es tornen blaus i que tenyeixen de mar l’infinit.

He estat de viatge.

Allà on he anat, m’era difícil escriure i d’aquí que el blog hagi quedat en blanc tants dies.

Hores abans de marxar em vaig esgarrapar de la boca de l’estomac el conte del post anterior. Me’l vaig treure perquè em pesava, em “llastimava”  i em resultava massa feixuc de carretejar vers un altre continent. Per mi, deixar-lo penjat al bloc,  tenia una raó de ser especial: Important.

Ha resultat gratificant, deliciós i sorprenent la vostra reacció.

Ha superat les meves expectatives.

No hagués pensat mai que fos aquest, justament,  un del més comentats.

Mil gracies a tots i a totes, a coneguts i desconeguts per connectar amb ell i amb mi.

Sapigueu que, avui, em feu sentir acompanyada i feliç.

Gracies de nou.

Anna