Anna Pujabet

Jo sempre dic que deixes de tenir nens petits dependents en el moment que són capaços de dutxar-se sols.

I dic: nens petits dependents. Perquè de nens petits encara ens quedaran, per sort, molts anys més.

Dutxar-se. Vestir-se. Triar la roba. Preparar les bosses de piscina, escola o gimnàs. Sols, sense ajuda. Tot plegat,  ha de quedar assumit abans dels 5 anys. I és un marge sobrat.

L’autonomia és la meta per ells i per tu.

L’autonomia ens fa lliures, però, per aconseguir-ho, per a que ho aconsegueixin ells, nosaltres,  haurem trencar amb alguns esquemes que,  no sé perquè,  arrosseguem.

En faig una tria dels que considero importants:

      1.       No els subestimis.

Pensa que hi ha llocs dels món on nens de l’edat dels teus duen una vida d’adult, amb veritables responsabilitats.

      2.      No els estàs explotant

I si no els ajudes a sortir-se´n, dintre d´un parell d’anyets més, seran  ells els que t’explotaran a tu.

       3.      Independència per damunt de l’ordre o del bon gust.

       Si t’han capgirat l’habitació i els armaris, no els renyis. No es moment d´això.

      Si el nen ha convinat uns pantalons rosa amb una camisa blau elèctric, tan se val.    Deixa’l fer.

      4.       No t´en oblidis de que ….

       Totes les criatures tenen una capacitat limitada per assumir ordres i dur-les a terme, si n’abuses es bloquejaran  i de  deixaran de fer res bé . Compte!!

         Hem de permetre que la major part del seu temps siguin nens, vull dir, que facin de nens, però insistir en que es forcin també a ser éssers individuals, autosuficients, els fa millors. Millors a casa, a l´escola, en societat. Millors en molts àmbits.

         Feu-me cas i aviat us adonareu que tornar-los independents fa que,  estar amb ells,  sigui més un plaer que una carrega.

         Un plaer i no a l´inrevès.

Amb els nens, i imagino que no només amb els nens, però amb els nens, i més que res amb els nens petits,  hi ha patrons que es repeteixen. Es a dir; coses que fan tots els nens. Els teus, els meus i els dels altres.

Vet aquí un bon motiu per parlar-ne, per relacionar-te amb més pares: Descobrir que no ets l’única “víctima” del món et descarrega de moltes culpes.

En els primers anys de guarderia, per exemple, és comú que quan els reculls marranegin. 

Normalment el tros de camí de la classe al cotxe es fa tres vegades més llarg del que és. I si en comptes d´una, són dues les manetes de les que cal tibar, aleshores, tenim un bon problema. Un bon problema,  perquè del coll no s´hi val. No els pots pujar als dos i contenir-los al mateix temps. Com a mare de bessons, t’urgeix més que a les altres saber; que coi els passa als meus fills?

La senyoreta diu que a la classe es comporten con santets. Fan allò que els hi mana, tenen disciplina i autocontrol.  I doncs?  Qui són ells de veritat, la parelleta modèlica que diuen a l’escola o la que t’enduus tu a casa?

Doncs la resposta és: Ambdues. I el motiu del seu comportament és: que t’estimen molt.

Tot el dia fora de casa els fa vulnerables i quan et veuen de nou necessiten una dosi doble d’amor.

Si no em creus, prova amb les següents pautes i  fes-ne la proba:

• Arriba de les primeres a recollir-los. Amb temps.
• Parla amb la senyoreta si vols, però de genolls a l’alçada dels nens.
• Toca’ls només els vegis. Als dos, sense diferencies.
• Asseu-te una estona al seu pati, o a l’entrada del cole i fes que siguin ells que et tibin. Fes veure que estàs cansada i que sense ells no pots.
•  Mostrat interessantíssima per qualsevol pedra, fulla o branca bonica que trobin.
• Escolta’ls i no pateixis si no els entens del tot. Assenteix amb importància.
• Dóna’ls el berenar, menjar posa de bon humor. I comparteix-lo. Els fa molta gracia pensar que ets com ells.

 Qui molt t’estima… et farà patir. I ben cert que és!

Només pretenen cridar la teva atenció. Es que no tenen més intenció que aquesta. Volen que els demostris que els estimes. Recuperar l’estona que han estat sense tu.

Si et poses nerviosa, els respons malament, els ignores, els amenaces o els compres (caramels), mal interpretaran la teva actitud, els desmotivarà saber que no poden obtenir l’afecte que necessiten i segurament,  aconseguiràs l’efecte invers.

Jo, ho veig així i a mi em va bé.

L’agressió psicològica més descarada a la que he pogut assistir darrerament, va ser en ple carrer.

Rodejada de pares i mares i criatures que anaven a l’escola. I en la què, malgrat tants espectadors, ningú hi va moure un dit per remeiar.

Havia qui mirava amb llàstima, qui acotava el cap identificant-se,  i qui tenia l’expressió irritada, com la meva, per impotència.

El maltractador,  un nen de vuit anys i la víctima, una mare de la meva edat.

Pels crits del petit dèspota vaig entendre allò que havia despertat les seves ires no era més que l’oblit de la mare de posar-li la bata a la motxilla.

Valien els insults i els cops de peus i les amenaces.

Tot plegat d´una crueltat despietada, que una “descervellada”  que se’m va creuar al davant va titllar de nen amb excès de responsabilitat.

Responsabilitat?

Les persones que agredeixen psicològicament fonamenten els seus motius en excuses, aprofiten la debilitat de l’altre i l’afecte que inspiren per aprofitar-se’n. Per abusar-ne.

Igual em poso en una camisa d’onze bares per dir el que diré  però,  penso,  que si ens tenim per més del que moltes vegades ens tenim i bloquegem i protegim amb límits la nostra autoestima, no existiran els maltractadors. No tindran raó de ser.

L’última vegada que el meu fill gran em va girar la cara fent veure que no m’havia vist arribar a l’escola per recollir-lo, me’n vaig anar i no hi vaig tornar fins que va ser fosc.

Em van trucar dues mares i una senyoreta que no se´n sabien avenir de que el meu oblit fos voluntari. No m´ho van dir però sé que no han entès encara ara que fossin justificats els meus motius.

Quan de nou vaig estacionar al davant de la porta va pujar al cotxe i vam encarar la tarda com una tarda qualsevol. Cap dels dos va fer retrets.

Ell ja sabia abans que l’estimo molt.

Ara sap també que el nostre amor es fonamenta en el respecte mutu.

Por,

A que no assoleixin amb normalitat les pautes de creixement i aprenentatge.

A que es posin malalts.

A que tinguin fred o calor.

Por

A que tinguin por.

A que no siguin prou feliços.

A que no mengin.

Por

A que no obeeixin.

A que plorin o cridin o marranegin.

A que es barallin.

Por

A que no ens deixin escoltar.

A que no ens deixin parlar.

A que no ens deixin fer.

I moltes altres pors…..

I pors diferents que quasi són pànic.

Pànic és prendre qualsevol decisió que els traumatitzi, que els avergonyeixi, que els faci diferents als altres nens i a tot allò que seria “normal” que fos.

Premissa ineludible per poder educar als teus fills i alhora, ser feliç també i a tothora que ets amb ells:

Fora pors!!

Si els hi perdem la por, confiem més en nosaltres i en l’amor que els tenim, si no permetem que temors absurds ens bloquegin, aconseguirem ser millors pares i millors persones.

Sobretot ens aproparem més a ser persones lliures.

Que en tenim tot el dret.

Com en tants altres detalls de la educació infantil, de la nostra època a la dels nostres fills, en el joc, també ens hem anat d´un extrem a l’altre.

Diguem que, en general, els nostres pares no jugaven amb nosaltres i, en canvi, no inmiscuir-nos en el joc dels nostres fills ens ha sembla desatendre’ls.

                        Realment els desatenem?

Jo dono pautes de jocs als meus;  hi trec el nas quan em sembla que la cosa decau i els ofereixo eines contínuament per potenciar la seva creativitat, però, només,  de tant en tant, molt rarament, jugo amb ells de veritat.

Em sap greu contradir més d´un, però penso que els nens han de jugar sols.

El joc es un assaig, un aprenentatge. Com els cadells, heu vist com juguen els cadells?

Deixem que s’enfadin i que ho resolguin. Deixem que es facin injustícies i sentencies equivocades. Si procurem, solament, que el joc sigui prou interessant perquè desitgin seguir jugant, aleshores trobaran l’equilibri i s’entendran.

                          Es que, si no m´hi poso,  sempre li toca rebre al mateix??

Si, la condició genètica, a vegades, ens fa a uns més forts que als altres. Als uns submisos i als altres dominants. Però no és una raó per intercedir-hi.

 Si observant-los jugar te n’has adonat, et queda la resta del dia per treballar-ho i a ells un proper joc per posar-ho en practica.