Anna Pujabet

He rumiat molt si escriure o no aquest post, post post.

En realitat jo volia fer un bloc que parlés de nens i de mares amb nens, sobretot de mares amb nens bessons. Va sorgint com va sorgint però bàsicament era això el que pretenia; escriure sobre criatures i totes les seves conseqüències.

Irremeiablement també escric sobre mi, es clar, però miro de fer-ho en relació al que tracto, retornant a la meva edat infantil per recordar com veia el món des dels meus ulls d’aleshores i així comprendre’ls  una mica més a ells.

El moment del ball dels darrers tres articles té també una segona part que acaba succeint dotze anys més tard i  si he dubtat en mostrar-la és precisament per això, perquè acaba passant quan ja no sóc una nena.

L’instant precís viurà mentre jo tingui coneixement i rés del que va venir en els anys posteriors pot fer que que deixi d’existir eternament en mi.

Si he decidit que haig de continuar escrivint sobre ell és perquè algun dia aquest bloc tindrà un punt i final. Algun dia, en faré copies, quatre.; l’imprimiré i li posaré unes tapes gruixudes.

Algun dia, algun Nadal, l’embolicaré i els hi regalaré als meus fills, que seran adults,  i ells descobriran que feia la mama quan es tancava al despatx.

Sabran de mi més del que seran capaços de recordar.

De sobte vaig pensar:

Si a les meves mans arribés un bloc com aquest en que la meva mare explica el que jo he explicat en els darrers articles, no podria fer més que preguntar-me:

- que se’n va fer d’aquell nen que una nit d’estiu la va convidar a ballar?

M’ho han dit les retines:

Quan he tret el cap al carrer, de bon matí,  i s’han fet petites com un punt i final.

M’ho ha dit el nas:

Quan al passar a peu pel passeig,  ha quedat enamorat;  babau i pertorbat, per una flor minúscula.

Una flor que tremolava de fred. Que amb prou feines feia olor. Que s’espolsava els pètals, escarransits,  acabats de desplegar.

M’ho diu la pell:

El borrissol dels braços que se s’estarrufa com un gat espantat sota el jersei.

La pell que se m’arronsa,  com un cadell poruc per  les llepades tímides del sol:

Entre les voreres i les parets de Santa Catarina.

I els llavis de la gent,  que caminen ensenyant les dents.

I el seu gest amable, i la cadència de les paraules que es diuen, quan no es diu res.

Respirar.

Respirar empassant la vida.

Tan breu.

Ai, senyor, senyor!  Que farem bunyolet meu?

Els núvols s’empaiten, divertits,  en aquest cel tan blau i la brisa que els empeny em xiula,  burleta, al clatell.

Ja ha passat tant temps?

M’ho diuen les orelles: de l’oïda al pensament.

Ai bunyolet* que no ens podrem amagar més.

Que, d’aquí a res, per més que no ho vulguem, tornarà  a venir.

Es la primavera , poca vergonya , qui ho diu:

Quatre dies,  i és estiu.

(* per saber mes del bunyol: art. 59)