Anna Pujabet

Com l’anunci: “Benvinguts a la república independent de casa meva”.

I així resa la llei que parla de les baralles entre germans:

Punt 1. Les baralles les han de solucionar els mateixos que les provoquen o les pateixen.

Punt 2. Provocar-les o patir-les son termes sinònims. No es fan distincions entre els participants.

Punt 3. Cal arribar a un acord en un temps limitat. Del contrari se sancionarà ambdós i sense miraments.

Punt 4. Es premiarà (sempre per duplicat) la bona fe i la disposició a una entesa mútua,  ràpida i feliç.

Punt 5. Implicar a terceres persones (avis, tiets, amics..) per aconseguir el propòsit que sotmeti a l’altre, serà considerada falta greu.

Punt 6. Els aldarulls en llocs públics gaudiran d’agreujants directament proporcionals a la incomoditat dels acompanyants.

Punt 7. La contaminació acústica (plors, brams, crits..) que s’hagi de menester per dur a terme el conflicte no quedaran impunes.

Punt 8. Si els responsables de la baralla no es posen d’acord per “finiquitar-la” poden consultar al tribunal.

 8.a  La consulta al tribunal té una única condició: s’haurà d’acatar la resolució sense posar-la en dubte ni dur-la a discussió  (Importantíssim, fer-ho prometre abans. Cada vegada)

P.D. Bàsicament l’inconvenient d’aquest tribunal és el jutge (jo). El jutge, és injust, corrupte, impacient, deslleial, sense escrúpols i “indiscriminat” ( acostuma a llepar-hi  tothom).

Els meus fills grans ja tenen clar que anar a queixar-se al suprem té més inconvenients que avantatges ( tot i amb això són reincidents, no penseu) i els petits,  doncs, ja ho aprendran.

Si em dieu que, com a espectadors us adoneu que no hi ha dret i que sempre se les carrega el mateix, jo us respondré el que ja he respost en posts anteriors:

El moment de la baralla, amb les sangs enceses (de tots), no és l’hora ideal per solucionar els abusos de l’un sobre l’altre.

Fer fort al dèbil és una feina de llarg recorregut, que necessita més temps i més dedicació i en més i en múltiples ocasions. No n’hi ha prou i li anirà més en contra que a favor,  donar-li la raó en plena batalla amb un : – perquè ho dic jo i s´ha acabat!.

Quan el Jaume i la Judit eren petits m´hi vaig obsessionar; les mares de bessons que han passat per això saben el que em dic. Dos anys de bolquers, considerant les ofertes, venen a ser uns 6.000 euros de promig, i com més grans siguin ells, pitjor. Ja no serveixen segones marques, només poden absorbir-ho tot les millors.

Sortia amb una motxilla a petar de recanvis i més d´una vegada tornaven a casa nus. Per no descriure detalladament els numerets de darrera els cotxes o les baralles amb els gossos per poder evacuar sota l’únic arbre del carrer.

De dia perquè, de nit, la conya va durar, en un d’ells dos, fins els set anys.

Es l’assignatura pendent de l’etapa 3 (cap. 107), però també és el portal cap a la llibertat i, com diu la Mireia, s’ha de passar.

El Ton i la Martina han començat aquest estiu i la cosa pinta malament.

Ja sé que és millor aprofitar el bon temps però amb el transcórrer dels anys i amb  l’edat,  m’he fet mestressa d´una màxima que últimament no em canso d’aplicar: “delegar mal rotllos et fa viure millor”.

Així que, el set de juny,  els hi vaig tornar a posar desitjant que les senyoretes de la guarderia es motivessin i en prenguessin l’iniciativa.

I sembla, pel que em comentaven ahir,  que així serà.

Que Déu ens doni paciència a elles i una llarga vida a la meva rentadora.

6DF8S2J397WB

El pare em deia que si mai em trobava un gos, solt, de cara, no havia de tenir-li por. Si li tenia por ell ho ensumaria i se n’aprofitaria per atacar. No havia mai de ensenyar-li l’esquena, ni aturar-me ni, molt menys, fer una passa enrere. No n’hi havia prou en semblar valenta, ho havia de ser de veritat. Creurem-ho.

La manera més eficaç de combatre els atacs de consentiment dels nostres fills és la indiferència.

Una indiferència, però, que a igual que amb els gossos, ha de ser de debò. Perquè les criatures tenen la facultat d’apercebre els nostres dubtes i, si flaquegem, senten la olor de la compassió i el remordiment.

Amb els primers bessons els meus esforços s’enfocaven bàsicament en la seva formació:

-          no puc deixar que se surtin amb la seva perquè els perjudica el caràcter i les seves futures relacions socials.

Amb els segons, la meva lluita principal busca l’armoria i el benestar de la llar:

-          Si concedeixo, els petits imposen la seva llei. No es just pels grans que la família sencera ens convertim en els esclaus dels petits. Pel bé de tots, cadascú haurà d’aprendre quin es el seu lloc i el seu torn.

Utilitza amb fermesa la indiferència quan s’enceguin. Si ho fas convençuda no tardaran a avenir-se.

Son més llestos del que semblen.