maig 30th, 2011
Num 277. La iaia Antònia
Quan vaig néixer, l’Antònia només era la meva veïna.
La veïna del pis de a baix del bloc on vivíem, al carrer Sant Carles.
Al cap de no res, imagino que vora els dos anyets, així que vaig començar a parlar, l´Antònia es va convertir en la meva àvia. La iaia postissa, que diu ella, la iaia Antònia per mi primer i pels meus fills desprès. La iaia Antònia per sempre més.
De la iaia Antònia n’he tret el 80 per cent del meu caràcter. Un percentatge on s´inclou: el sentit de l´humor, l’amor per les plantes i per les criatures.
Sempre que ens comparen no puc deixar de sorprendre’m amb el poc que té a veure la genètica i la similitud amb les persones que t’adopten. La minsa importància del fet biològic.
Explica contes i “versionista” inesgotable, avui és una senyora de més de vuitanta anys, menuda i aparentment insignificant.
La vam visitar fa dos diumenges. Està molt velleta. La seva ànima, eternament jove, fa el que pot per carregar amb un cos que ja no li respon com ella voldria.
La Martina, la meva nena petita va quedar molt parada quan la va tenir al davant.
La iaia Antònia, que es va adonar de seguida de la impressió que li causava la seva aparença, es va asseure amb penes i treballs a la punteta del llit i mirant-la amb aquells ulls plens de plecs li va dir:
- Veus que m´ha passat? Jo no sóc una iaiona, sóc una nena petita com tu. Però, mira, m´he posat aquesta disfressa tan lletja i ara no me la puc treure.
L´Albert Espinosa diria que ella és una de les meves perles.
Una de grossa i brillant.
.