Anna Pujabet

Fer els deures és un rotllo. Però un rotllo…

La noció espai-temps d´una nen, no té res a veure amb la d´un adult: Cinc minuts nostres són mitja hora dels seus. Llarga mitja hora.

Que durava una classe? una eternitat. I una digestió? dues o tres eternitats

Aleshores, poseu-vos en el seu lloc. Possiblement, estar davant una taula, concentrat, quiet, treballant i fent el que et demanen de manera endreçada i polida desprès d´un dia esgotador, dic jo, que vindria a ser com si a mi em fessin estar immòbil dos dies seguits comptant granets de sorra, minúsculs, avorrits i infinits. Que no estic dient que els deures s’hagin d’abolir, no, no, no.  No s’han d’abolir,  però si s’han de re-interpretar.

Els deures serveixen bàsicament per treballar les emocions. Almenys en el primer i segon curs de la primària.

Per això,  en aquesta època us desesperareu i es desesperaran. Us culpareu i us enfrontareu entre vosaltres i amb ells. I el pitjor de tot, confondreu, sense voler, la seva manca de paciència amb la intel·ligència. I una cosa res te a veure amb l’altra.

La Núria te una germana que es professora.

Treballa en una escola que fa bandera dels criteris sobre les intel·ligències múltiples. ( Teoria que, en la majoria de punts,  defenso a ultrança.) En els nens d’aquesta edat, les classes de l’escola on ella exerceix, s’interrompen cada mitja hora perquè han arribat a la conclusió que és el màxim de temps en què poden estar completament concentrats i, de moment, els resultats són molt bons. ( Trenta minuts,  i s´hi hi arriben.)

Aquest cap de setmana, que és l’últim de les vacances de Nadal, a totes les cases amb nens s’escolten les mateixes ordres i amenaces. I és que, en la majoria, encara queden deures per fer. 

Per els pares d’aquests nens, els  no complidors, dir-vos que, mentre els hi obligueu, tingueu empatia i tolerància amb la seva falta de responsabilitat.

 I pels pares dels nens que ja fa dies que tenen preparada la motxilla, doncs, enhorabona per la vostra tenacitat, perseverança i autoritat, val a dir, que a banda dels vostres fills, vosaltres també heu  sabut molt bé fer els deures.

Als meus pares els va costar penes i treballs acostumar-me a tibar de la cadena del wàter.

De vegades ho feia tan ràpid, tibar i sortir, que no servia de res i havien d’acompanyar-me de nou, de la ma.

La mare diu que em tapava una orella amb l’espatlla mentre estibava amb l’altre i premia fort els ulls closos. Quines coses!! Però és que em feia pànic el soroll. Me’n fa. No suporto el soroll. Ni dels petards, ni dels tubs d’escapament, ni de veus.

Hi ha qui diu que en una casa amb nens només hi ha crits i sorolls i jo, com diria la Carme, discrepo.

Evidentment que silenci tampoc, però d’això al crit hi ha una bona distància.

Els meus petitons ja tenen dos anys i els grans són apunt d’iniciar la pre-adolescència. Ambdós grups estan en la línea justa de fer servir el recurs d’alçar la veu per fer-se veure i aquí hi sóc jo per controlar-ho. No pas per seguir el manual de “eduquem bé els fills” sinó per la meva pròpia seguretat emocional. M’és molt fàcil no respondre  l´impuls de tornar-m’hi perquè a mi allò que és estrident em paralitza així que, sense haver de proposar-m’ho,  de seguida capten que els serveix de poc.

Si no vols que cridin, no els cridis. I si ho fan igualment, ignora’ls i premia’ls amb una atenció exageradíssima quan aconsegueixin dirigir-se a tu amb el to adequat.

Sembla una bestiesa, però una casa sense violència acústica pot semblar una bassa d’oli, plaent i pacifica, fins i tot si és plena de canalla.

Pares de quaranta anys, encara adolescents, que tracten als seus fills petits com si, els fills, ja fossin adults.

Com?

Doncs si.

No ens fem a l’idea de que estem en una altra etapa i provem de no renunciar a seguir sent joves, en tot el sentit de la paraula, perquè ens han venut que deixar de ser-ho ens desmereix. 

No heu vist l’anunci? Prometo seguir sent jove. I ara, però que diuen?

Jo no. Jo soc adulta i m´ho passo teta sense haver d’estar sotmesa a tants canvis hormonals. Sense haver de fustigar-me per l’aspecte tan poc competitiu que m’ensenya el mirall.

Que tot s’arregla? I tant. A l’escorxador de bunyols et faran un ventre pla amb el mèlic apunt per posar-hi el pírcing i tot. Ara bé, t’asseguro que els vint i pocs no els tindràs mai més i si t´ho sembla es que et falla la vista o t´has donat un cop al cap mentre dormies.

Que cadascú faci el que vulgui, no seré jo qui jutgi a ningú. Faltaria més!. Però que consti que som l´exemple i poca autoritat mereix un pare o mare que s’exhibeix com un gall dindi en zel. En zel. Que els nens son petits però tontos no.

Homes i dones de la meva edat, casats i afillats, es “pavonejen” sovint a la ratlla del ridícul,  sobretot ara que ve la calor.

Només ho veig jo, això?

Pares i mares que els amoïna haver de carretejar en el seu temps lliure amb tanta canalla i que son els reis dels extra escolars, com la Gemma;  perquè, els nens son pesats i bruts i t’obliguen a estar-hi pendent.

Pares i mares que parlen a les seves criatures de cinc anys com si ja fossin grans i els expliquen cabòries i “intrinculis” quotidianes amb pèls i senyals perquè, segons ells, el seu nen és madur, maduríssim,  i li tenen molta confiança.

El nen potser si, ara, els pares…