Anna Pujabet

Al primer pis de la meva escala hi viu una parella de persones grans. Són molt vellets; ella és gairebé sorda i ell camina repenjat en un bastó.

Fa un temps la comunitat va decidir canviar l’ascensor.

El que tenim ara possiblement s’espatlla igual que l’anterior però és més distret. Resulta que, per economitzar, s’atura a les plantes posteriors quan algú el crida i això provoca anècdotes curioses a part de que ens sociabilitza amb el veïnatge.

Nosaltres vivim al quart.

Feia pocs mesos que havien nascut el Ton i la Martina. M’agrada pensar que, en una bessonada, el post part físic d´una mare dura un any sencer , per tan, aquell dia, el meu home i jo i el meu aspecte de recent parida, bunyol inclòs, sortíem de casa sols, que ja és estrany.

L’entranyable parella també.

Quan l’aparell es va aturar per acollir-los, ens vam somriure saludant-nos amablement.

-          Bon dia.

-          Com diu?

-          BON DIA!

El trajecte era curt i no donava per gaire però per breus que siguin aquestes situacions, tots tant juntets, sempre es fa un buit aparatós. Sembla que fa falta dir el que sigui per trencar el silenci.

Més que res va ser per això; parlar per parlar quan, el pare dels meus fills, que té fàcil do de paraula i una inoportuna necessitat educativa es va dirigir a l’home, que si que podia sentir bé, i el va aconsellar gratuïtament:

-  Vostès que ja són grans, vivint com viuen al primer, que hi ha quatre esglaons, haurien d’aprofitar per fer una miqueta d’exercici. Pujar potser no, però baixar a peu, els ajudaria a estar en forma.

Que consti que jo no vaig obrir boca.

Ells tampoc.

Ells no, fins que l’ascensor es va aturar i ens vam remoure per sortir.

Mentre la dona deia adéu a crits i anava tirant, ell es va girar barrant-nos el pas i ens va amonestar sense pietat:

-          L’exercici que el faci la seva dona que està prou grossa.

Haig d’admetre que, superada la sorpresa inicial, em va costar reprimir-me d´ anar-li a darrera i etzibar-li una puntada de peu al bastó.

Ja ho he superat.

Coses de vells.

Coses de nens.

Al saber que tornava esperar bessons, vaig decidir deixar la feina

No he apartat momentàniament els meus negocis sinó que els he tancat definitivament, perquè sabia,  que si no ho feia així,  seria incapaç de desconnectar-me del tot.

Ara em preguntareu;  i perquè?

Doncs perquè tinc trenta nou anys i els meus fills grans n’han fet onze i encara no se com.  Diguéssim,  que estic buscant, sense èxit,  la manera de parar l’exagerada velocitat amb que transcorre la vida que no em deixa ni assimilar.

Tornar a tenir dues criatures al ventre va ser com si m’enviessin un certificat urgent que deia: “tens una segona oportunitat”.

Havia d’aprofitar  la ocasió  de fer-ho d’una altra manera. De mirar de fer-ho millor.

Desprès d’un any de dedicar-me amb tots els sentits a ells, el primer que haig de dir es que sento una immensa admiració i un profund respecte a les dones que han escollit, pel que sigui,  encarregar-se de la seva família, única i exclusivament.

I ho dic amb la vergonya de saber que, abans de prendre aquesta decisió, jo era una de tantes persones que pensen que la feina de casa, que les dones que s’estan a casa, son dones a menys tenir per sotmeses, amants de la vida fàcil i poc ambicioses.

Res més lluny de la realitat.

Us asseguro a totes i en especial a tots els homes que em puguin llegir, que son menys esgotadores dotze hores darrera un mostrador, o sis revisant un inventari o tres quadrant una caixa,  que dues, solament dues,  a casa amb quatre criatures.

La maternitat de per si no té preu: Et compromet les vint-i-quatre hores del dia ( si, he inclòs les nits) i et fa patir un síndrome d’Estocolm que t’obliga a ser imprescindible, física i emocionalment. Si a sobre, no tens cap excusa que t’obligui a sortir de casa com és, per exemple,  “anar a treballar” , que Deu t’agafi confessat.

Jo, tinc les meves ajudes que em permeten que, de tant en tant, faci memòria de qui sóc. Però hi ha moltes dones que no tenen aquesta sort.

Dones que, a més a més, han de demanar permís als seus marits i han de justificar qualsevol despesa extra. Que ja es el “colmo” de la pèrdua de llibertat. (No, no parlo d´ immigrants, parlo de gent d’aquí, d’Igualada mateix.)

En una societat egocentrista com la que vivim, hi ha mares que fan aquest sacrifici i viuen “aplaçant” els propis plaers, en pro de que casa seva sigui una llar. Imagineu-vos que desolador seria el món si no fos per elles. Si no tinguéssim la pau i el refugi que ens dona casa nostre.

 Si que es veritat que , gràcies a Deu, l’escolarització es obligatòria i que arriba un moment en que“fer de mestressa” reporta algunes hores sense nens, però, deixant a banda que tenir cura de la llar és alguna cosa més que cuidar d´ells, heu de pensar que la feina de fer de mare és exempta de vacances. El que s´en diu vacances,  fins que els nostres fills, i tiro curt,  tenen més de deu anys, no te res a veure amb el que s’entén per fer vacances. Deu, anys, eh?. Aviat està dit.

No em queixo. Jo soc una afortunada. Estic on estic perquè vull i si em convé ho puc canviar.

Però com que ara sóc a aquesta banda i visc en carn pròpia algunes indiferències, em reivindico.

I ho dic en veu alta i ho titllo d’injustícia.

No hi ha dret que per haver optat a fer de mare, ara resulta que sóc menys que abans i que treballant el doble, en una feina més transcendent que l’anterior,   se m’acusi  i se´m senyali pejorativament per d’haver deixat “de treballar.”

Com poden dir que ocupar-se de la família no és treballar?

Feu el que he fet jo, canvieu-vos el lloc. I ja m´ho direu.

Tan senzill com això.

I si algú en te cap dubte, del valor real que pot tenir  “treballar a casa” que calculi un sou en base del que cobra per hores  una cangur i una dona de fer feines.

Ja et dic jo que no es pot pagar.

En cap dels sentits.

2a excepció:

Observant el món…. en l´immensitat dels carrers, les platges, les piscines publiques… miris on miris….i sinó, asseu-te un momentet en un banc a les rambles de Catalunya i veuràs… que… siguin d´on siguin, nacionals o estrangeres… el prototipus fisic, més que rés el femení…, ronda, sense exageracions, la talla quaranta.

Culs com paneres i bunyolets de llargades i amplades diverses, posades per aquí i per allà….  Qui no fa malucs té poc pit i a les mamelludes se’ls veu la cama curta o son rectes i panxudes.

De ben fetes, n´hi ha quatre de contades.

I sobretot, superada la vintena d’edat, que és quan ja se té’n refot i comences a assumir que és una bestiesa estar-te’n de menjar per què et càpiguen els pantalons.

I jo penso, si el promig de vida s’apropa als vuitanta, no dic cap mentida quan afirmo que tres quartes parts de la població som més grassos que prims.

Aleshores?  perquè la mida standar,  la M, ha d´estar per sota de la que tenim la majoria.?

La majoria, no hi cabem a la roba que venen al Mango.  Les bluses no ens faran mai el caient que els fa als maniquís….home, si no les pots cordar sense amenaça de disparar-li el segon botó.

Vet aquí l’excepció.

Comparant-nos, doncs, concloíem que tenim de més que de menys. Estem, en general, “maques” que ens dirien les avies.

Tot i així, manen les esquifides. Les que tenen més ós  que tall.

I,  ni que la majoria siguem com som,  la seguim suant mirant d’encabir-nos la roba aquella, la  que en diuen “basics” i que tots sabem que fan”bàsicament” perquè la llueixin elles:

Les nenes mones, joves i esquelètiques, que tanta enveja ens provoquen.

A l´E.G.B, la Riba, era la llesta de la classe. La Nieto, la més tonta.

A casa, el Marc, un deixat. La Neus, una “viva la vida”  i jo, de la  Verge del Puny.

El Moisés no te rés al cap, diuen,  i la Carme és una santa. Santa Carme de Castellfollit.

I del fill petit de l´Ana només us diré que no en farem rés : es la pesta! Ja va néixer dolent.

Del Xavi de la Bet, com que encara no el conec molt, de moment, es un bon jan.

El Salvador, aquest si, és un pobre home i la seva dona una bruixa. Però una bruixa amb escombra i tot.

La Sonia no toca de peus a terra. Que en fa d´ anys que no hi toca!  I La Isabel tampoc.

No hi toca,  d’en lloc, però no te mala fe. No en té, No en té.  En canvi,  el seu fill,  és un cap verd  per culpa seva. I el marit, el marit de la Isabel,  ai el marit!  Un poca-solta. Un nou vingut amb  “l’arreleta” del país on va néixer.

Classificacions

D´un no t´en refiïs. De l´altra, menys. Aquella si, si. Tothom ho sap, tothom ho diu. D´aquesta, en canvi,  no m´en han parlat tan  bé.

Prejudicis

N´hi ha per donar i per vendre. De “Sant Benitos” s´en fan a mida a cada moment.

Estic segura que no se´n salva ni l’apuntador.

Les portem enganxades. Al clatell. Son les nostres etiquetes. Algunes ni les sabem, (ui si les sabéssim!!) i les altres si, un dia ens les vam creure i ara ens ajuden a ser com som.

Compte!!

Que hi tenim tendència; a la tafaneria i a l’etiquetatge.

I encasellem indiscriminadament, començant pels propis fills:

Si el nen és  desendreçat,  maldestre, tossut:  Es un pallús. Si li costa, si no entén. Ruuuuc. A qui haurà sortit tant ruc? Si  t´esgota. Uff! No hi ha res a fer.

No hi ha res a fer?

Compte, compte, compte. Que se la creurà.

La marca que li fas, i els que t´escolten també.

I s´hi s´ho creu, ja no podrà mai deixar de ser desendreçat, maldestre i tossut.

Serà un pallús per sempre més.

 Fa set anys, vaig deixar d’anar a comprar el pa al forn que hi ha sota  de casa perquè la fornera, una dona carregada de bones intencions, patia una mena de deficiència auditiva que la tornava sorda a voluntat.

Digues-me poc tolerant, però, a mi, aquesta afecció em trastornava, m’ofuscava i em feia perdre els estreps. Més d’un cop vaig haver de reprimir-me d’actuar amb violència.

Just em va anar una tarda de primavera, “hormonalment” jo més descompensada, d’estavellar-li la barra de quart entre cella i cella, a veure si, amb el cop, li retornaven les freqüències  que perdia quan li lletrejava ben clar i català; -No, gracies, no.

La qüestió es que, fos l’hora que fos, sortíem d’allà amb un “xupa-xup” per barba.  I es una llàstima, una llàstima!, perquè com el pa d´ aquest forn no se’n trobava en tot Igualada.

El primer cop em va agafar per sorpresa i creguda que el regal seria un fet extraordinari ho vaig consentir. L’endemà la senyora creia que m’hi negava per no abusar i va optar per ignorar-me per complert. Els dies següents els nens allargaven el braç només entrar i ella, com si s’hagués cosit les orelles, em cobrava i em somreia amb la mateixa benevolència que es tracta als curts de gambals o als que els hi falta un bull.

El drama venia quan els hi havia de prendre. Ja els pots explicar missa a dos nens de tres anys!!. Marranada al canto;  gemecs, plors i puntades,  des de la porta del forn fins la de casa.

Però aleshores era més jove i,  mira, no perdia la esperança de trobar el remei que li tornés, a la pobre, la capacitat d’escoltar-me. Contínuament era un nou començar. Caure per tornar-se aixecar. Quina fe!. No em diguis!

Es clar que em vaig plantejar renunciar-hi. Si fos per mi,  ja feia temps que m’hagués tirat a l’esquena les seves indiferències, però no em sortia dels nassos posar-la a ella per davant dels meus fills, senzillament,  no volia que els nens prenguessin caramels cada dia perquè no els feia bé i perquè, abans dels àpats, solien perdre la gana i acabaven no menjant res.

Us ho prometo que li vaig explicar, amb deteniment. Que penso que no cal, però ho vaig fer. M’hi vaig esplaià i vaig buscar, en ocasions,  el recolzament dels qui esperaven torn al meu darrera que, cagats de veurem tant nerviosa,  feien que si amb el cap.

Un dia,  un dia que semblava estar més sencera i receptiva, quan creia que m’havia entès, es va mirar els nens que ja saltaven ansiolítics perduts, amb una cara morruda que deia: “qui es aquesta pocavergonya que us acompanya”?, i a continuació, com el que ha sentit a ploure,  els va tornar  a donar la llaminadura de torn.

Hi havia testimonis, que sempre dol més. Hi havia, en concret,  una dona que va aprofitar per afegir: – Vaaa, que no n’hi ha per tant!.

La percepció que vaig tenir de mi mateixa era semblant a la que deu tenir una desequilibrada en un moment de lucidesa. Va ser la més penosa, i també, la ultima vegada que vaig veure la senyora i que vam poder gaudir del seu pa.

Avui el forn ja no existeix. Es una cafeteria tipus granja, de les que tant s´estilen. De la  dona tampoc no n’he sabut res.

Em pregunto: Sabria a hores d´ara, amb els petits,  trobar la manera de dir-li que no? Sincerament? Ai,  no ho sé pas!.

Es que, de debò que ella era, realment, molt dura de mollera  i jo també hi ha límits que no solc traspassar.

A mi em van deixar molt clar de petita que mai, mai, sota cap pretext, havia de faltar el respecte a la gent gran.