Anna Pujabet

Amb els primers bessons. Encara no tenien els 3 mesos.

A mig dematí el Jaume va començar a plorar. Va encetar el drama amb uns gemecs tènues però paulatinament augmentant fins que tot ell era la desesperació personificada. Vermell com una brasa encesa, cridava fins a perdre el plor. La Judit dormia plàcidament, com mai.

No sabia que fer. Bloquejada, em venien suors d’ansietat i d’impotència. No em deixava que l’arropés, se m’entortolligava als braços. Deu meu! Que té?.

El telèfon. Demanar auxili. El meu home, espantat, va deixar la feina i va arribar a casa a corre-cuita. Amb les claus encara al pany em preguntava:

• - Que passa?
• - No ho sé. Porta una hora així!

Va mirar de fer-li festes però jo duia els nervis a flor de pell i no vaig permetre ni que s’acostés. Una ordre alta i clara:

-      Queda’t amb la nena, me’n vaig a urgències

A peu. Agafar el cotxe em va semblar una pèrdua de temps.

Corria pels carrers amb la criatura adossada al  pit,  com si m’empaités el diable.

• - Perquè plora? Va dir la fornera.
• - Que li passa? Va dir l’estanquer.
• - No ho sé, no ho sé, no ho sé.

Els metges el van agafar de seguida:  El termòmetre,  les orelles, el coll,  les probes de meningitis i una radiografia. El nen estava tan rendit que perdia les forces. S’adormia plorant.

• - Mare meva!! – si us plau, que li passa al meu fill? Es que no hi poden fer res?

 (continua…)

Si. Necessites ajuda.

Oblida-te’n dels mites. De les dones d’abans que tenien 8 fills. Es mentida. Aquelles mares abnegades vivien amb  l’avia a casa i els fills d’edats diferents s’ocupaven els uns dels altres. Procurar-te un cop de ma es molt digne. No deixis que et facin creure el contrari.

Consells:

Tu; Si no et dones uns mínims, cauràs. I cauràs per valenta que siguis. Bàsicament et convé menjar i dormir. (Sembla absurd haver de recordar les obligacions vitals).

Ells; Son mes resistents del que semblen. Escolta’ls. No son maquines. Dóna’ls-hi marge, s´estant adaptant. Fins no fa gaire ni existien….

Deixa que la mare et cuidi, que el marit et substitueixi, que la veïna els gronxi, que les amigues els alimentin, que la sogra et cuini,…

Ja ho sé. Ningú millor que tu, però sense tu també se’n sortirien. Ho dubtes?

El mal de panxa no els hi vindrà de l’aire que agafin per no inclinar bé el biberó i si no fa el rot, mala sort! Si estan sans, sobreviuran a una glopada.

Una altra cosa són les ajudes indesitjades.

Mira, fes un rètol ben gran i penja’l a l’entrada: ” sobre els meus fills, aquí mano jo”.

Que no entren al tracte? Fora!.

Sigui la cosina, la tieta o el papa de Roma. No estàs ara per a que t’hagis de contenir. Es el moment de treure el NO que et vas estalviar a l’hospital. Treu-lo que sinò et rebentarà per dins i un dia te’n aniràs per petaneres i a veure qui ho remeia.

No t’inquietis que tens l’esquer: els bebès.

Ja s’avindran a tenir-te contenta ja…

Els còlics són lo que a les falles la mascletà.

L’apoteosi. Un exultant final de festa.

La majoria prefereixen celebrar-ho a mitja tarda, d’altres mes “ludico-festius” ho van festejant al llarg del dia…o la nit. Jo, amb quatre, n’he tingut per tots els gustos. I, puc dir-te, que amb el pas dels anys, m’han tret de polleguera d’igual manera.

Hi ha una llegenda urbana de nens que no ho fan, però també parlen de pares que netegen, planxen, cuinen i per les nits s’aixequen a consolar els fills…ves a saber tu.

Còlics, perquè?.

La ciència te respostes vagues, diguem-ho clar: no tenen remota idea. I no  t’escarrassis que no seràs tu qui ho descobreixis. Gronxa’ls, canta, salta, balla i toca la pandereta. O, millor, queda’t amb el concepte de que no hi pots fer res. Com les hemorroides; pateix-ho en silenci, aguanta. Tres mesos (com a molt) tampoc es tan…. No t’amoïnis. La part bona es que estàs reforçant el teu sistema nerviós.

Segurament no em creuràs. Es que costa de creure que amb aquests crits no s’estiguin morint….

 Ves-te’n a urgències! Si no seràs ni la primera ni l’última… En aquest temps que vas o no vas, que on tinc la llibreta, i els bolquers, i  les tovalloletes, i un bibi per si te set…  hauràs passat una hora que,  per regla, es una tercera part de la tortura.

A la saleta d’espera estaràs acompanyada i uns quants ulls compassius et faran costat i, a més,  si et criden quan ja estàs ben encesa,  potser tindràs s la fortuna de poder-te venjar amb el pobre pediatre de guàrdia.

Si aquestes alçades encara no has descobert que hi ha d’animal en tu esperat a sentir plorar al teu fill/fills (estranyament els bessons ho fan els dos al mateix temps.. perquè vegis lo llestos que son quan encara, representa, no tenen coneixement)

Creus que et parlo d’un soroll molest? Penses que es el mateix que haver suportat la criatura de la veïna durant mesos?

Desenganya ´t, el software del teu bebè esta dissenyant exclusivament per fer-te reaccionar a tu. I és, t’asseguro, alta tecnologia.

No hauràs sentit mai un domini mental tan bestia. Son ordres cerebrals directes i aplanants. Castanyes neuronals. Ells envien així el missatge en clau (com que no saben parlar…) i el problema es que nosaltres quasi hem perdut l’habilitat de llegir el pensament. ( en el cas del homes, l’han perdut del tot)

D’entrada et bloqueja. Quedes tibada, endurida,  sense voluntat pròpia. Si et parlen, no hi sents. Si et fan broma, no rius. Si miren de fer-te interferències, de  tallar la  connexió,(ui, llavors..) et tornes agressiva, es que no se que faria!!.

Que li passa? Esta malalt? Te fred? Gana? Son? Mal de panxa? Busques i busques la descodificació i no encertes , no encertes  i et desesperes.  

Mai he fet mal als meus fills, ni la famosa “bufetada a temps” soc una gran defensora de l’educació sense violència, per tan, condemno a les mares que peguen o maltracten però al seu favor diré que, en algunes situacions, les he pogut entendre;  De vegades reps unes incitacions sensorials  que costen molt de dominar.

L’únic que tens clar es la missió que t’han assignat:

-  fer-lo callar.

Com sigui, i per aconseguir-ho, el que calgui.