maig 7th, 2009

Num 64. De passeig

Un cop, per fi, es van acabar les tortuoses tomes de cada tres o quatre hores, a mi, em van sortir ales als peus. L’afició a voltar-la m’ofuscava, una veueta endins tothora em deia “anem, anem, sortim d’aquí”.

Biberó per esmorzar,  puré per dinar, fruita per berenar i cereals per sopar. Visca!! Quin munt d’estona entremig!. A escampar la boira s’ha dit.! Quatre bolquers, biberó d’aigua i al carrer!!!!

Que bé quan el ventet t’espavila el cerrell. Bon dia món, ja soc aquí!!

A ells també els agrada, s’adormen així que els sacsejo. Com si no hi fossin. Quina pau!!. On vaig? Tan és, passeig avall.

Vejam.  Cal fer una ruta mental.  Fins el passeig… el troleibús necessita de carrers ben amples, no passa per qualsevol lloc, aviat em veus parada amb posició vikie el víking, rumiant com…. Us en adonareu d’això, i us farà  una ràbia…!! Sembla mentida les voreres curtes o mal eixorbades que hi arriba haver en una ciutat.

Fa deu anys, ja amb els grans, recordo haver-me enfadat molt. Fins el punt de fer una queixa per escrit a l’ajuntament. Ara soc més pacient i també es cert que n’han arreglat unes quantes (no totes, ni molt menys). A mida que les criatures pesen la dificultat de maniobra es major i acabes suant la gota gorda per transitar per segons on. Quines calors!

A més, t’indigna, perquè no pots deixar de posar-te en el lloc de les persones discapacitades, aquelles que van, per exemple, en cadires de rodes. Com s’ho fan? Com s’ho poden fer? Es clar, son grups minoritaris, com nosaltres en aquests moments, insignificants. A mi mai no en van respondre la carta que vaig escriure demanant explicacions a les autoritats. Per que vegis lo negre que ho tenen segons quins col·lectius amb problemes.

Desprès els nens creixen. Caminen per si sols.

El cotxet queda embolicat en l’habitació dels trastets fins a millor vida i, d’improvís, deixen d’importar-nos les voreres, i, la gent discapacitada.

Com som… Un cop ja ha passat… Nosaltres rai, no dependrem de les quatre rodes tota la vida.

Oblidem tan ràpid quan les molèsties no ens afecten..

Al final, un acaba descobrint, vergonyosament,  que només som solidaris quan ens interessa.

Ho reconec i voldria que nos fos així, em sap greu.

abril 17th, 2009

Num 52. Les nits

 

Passen els dies i les nits.

Llargues nits de  biberons interminables.

Batalles campals que desperten  al dia amb l’habitació escampada de bolquers, tovalloletes, tetines i potets dosificadors de llet,

…fosc i negre i  torna a rondinar. -nooo! – tsst, que despertaràs la nena..coi de crio!!! si ja has menjat perquè plores? – mmfft m’adormo…

Per inèrcia amb els ulls clucs estiro el braç dins el moisés , ja tinc el xumet!!…perquè calli..mmmft quina nyonya,….a les palpentes li busco la boca..i ..una mica més i li forado el timpà intentant de entatxonar-li  per l’orella. Uii, perdó !!.

El pitjor? Que a sobre es facin caca, perquè aleshores si que has d’obrir bé els ulls.

 Quina son!!

No n’he tingut mai tanta com en els primers tres mesos dels meus fills. Un lluita obsessiva per descansar.

 

Fins que un dia , !!!tatachin!!!!,  arriba la recompensa.

Son les 6 i dormen els dos.

 Entre somnis contes i recontes les hores: les dues, tres, quatre, cinc..com?  Mires el despertador per tercera vegada. Les sis. Des la una que no mengen.?. Que bé! Doncs, au, a dormir més.

Agghh, no!!! Ai senyor!! Com puc dormir mmmft, potser son morts.!!! Els he posat de costat? ….mmft, massa tapats…                          

D´un sal m’assec al llit.

Pànic, de mirar dintre el bressol. Aguditzo les retines però a mitja llum no soc capaç de distingir si respiren. Quina angoixa. Que faig? A veure si amb el dit a sota el nas.. no sé, semblen calents…Mitja volta, mmft,  agafo el coixí tan tou, mmft.

Mmft??, noo, no puc, que irresponsable soc!!.

En sacsejo un, es belluga i s´endormisqueja de nou. 

Sacsejo l’altra i es desperta, amb uns brams, uns brams!!! d’escàndol: – Tst, ja esta, ja està..tst. calla, si us plau, ea,ea, ea…tst. Ja estaaaaaà.

I tant que ja esta.

Per una nit que prometia .. que ruc que sóc.

Per un cop que  puc dormir d’una tirada, i,  va  i ho espatllo jo!!!

abril 16th, 2009

NUm 51. Protagonista

Quin paper tenies en la teva vida anterior?. Solies passar desapercebuda? Si? Doncs se t’ha acabat.

En el moment en que poses els peus al carrer empenyent el “troleibús biplaça”, tots els focus estaran encarats cap a tu.

Ni en els millors dels teus somnis adolescents imaginaves esdevenir tan popular, llàstima que, ara, potser, ja no et ve tan de cara.

Els teus “ninos” son la sensació!!! Desperten la tendresa, la curiositat i la enveja de tot esser vivent. Menuts i grans queden hipnotitzats, atordits, amb posat de babau rialler quan et veuen passejar:

Els mes tímids faran malabarismes per xafardejar sota les capotes, els extravertits se t’acostaran sense pudor, voldran saber el que, el com i el quan. L’avia aviarà el net per a que els toqui (no vagi a ser que no siguin de veritat!) i cacofonies arreu et xiuxiuejaran a l’orella: – quina feinada!, que macos! Pobreta!mira, mira! Tela, tela! Uixxxx, però si son iguuuaaals!!!

Iguals? Com poden dir que son iguals?. No ho entenc.

Ho associen. La paraula bessó com a sinònim de copia. Però, si un es un nen i l’altra    una nena!!

Amb el Jaume i la Judit com que de constitució son molt semblants, doncs, vaig pensar que potser si, que des de fora els costava distingir, jo em deia…carai, el que fa l’instin, com a mare els veig totalment diferents. Però amb el Ton i la Martina…? que l’un es el Wili ( de l’abella Maya) i l’altra es el Yogui (de l’ós Yogui)…son ganes!!

Com sigui, ets el tema i res, que t’hauràs d’acostumar.

Mes endavant quan ells vagin creixent i ja no els vegin de la mateixa edat fins i tot es sabrà greu. Seràs tu qui, a la que puguis, diràs: -són bessons, eh! Ja veuràs.

 I es que, en el fons, descartant els dies dolents, et complaurà.

Ets especial, una mare extra-ordinaria;   vet aquí que els teus fills t’hi han convertit.

abril 3rd, 2009

Num 48. Un cas (meu) real. (continuació i final)

Va sortir estarrufada com una gallina lloca. Duia el nen penjant d’un braç i amb l’altre mà li entaforava un biberó de mes d’un pam que, el fillet,  empassava sense respirar.

Jo encara amb el telèfon a l’orella m’havia quedat sense paraules.

Ella va sentenciar:

  • - Tenia gana.

En el seu núvol del pensament hi deia: “quines penques!” en el meu; només un signe d’interrogació.

  • - Com? Què? No pot ser.

Quina vergonya.

 Ooooh, que havia fet!!!

Tot va encaixar. Per això dormia tant la Judit!!. Li  havia donat dos tomes seguides a ella i m’havia saltat la del Jaume.

  • - Perdó. Ho sento molt. Perdó. No se com ha pogut ser.

De camí els remordiments em pesaven com una llosa a les espatlles. Com no ho he sabut veure?. Que els he fet?. L’una empatxada i l’altre mort de gana…en que estaria pensant?.

 La fornera:

  • - que, que t’han dit?

L’estanquer:

  • - Està millor? Que tenia?

Coratge.

Cal agafar el brau per les banyes i afrontar els errors.

Vaig treure el poc orgull que em quedava i mirant-los als ulls vaig respondre

  • - Res…bé, no sé…una gastroenteritis, …em sembla. Diuen que hi ha una passa.

 

(Suggeriment: Es molt útil fabricar-te una tablilla casera per tal d’anotar a quina hora menja, dorm , va de ventre, pren medicines, …cada un d’ells. I, insisteixo, primordial, has de procurar dormir les teves hores cada dia si no vols que et passin…coses com aquestes.)

abril 2nd, 2009

Num 47. Un cas (meu) real. (continuació)

Van avisar la matrona.

Una dona ja entrada en anys, grassa, de moviments lents. Amb la barbeta alçada i les ulleres a la punta del nas, escoltava atentament les explicacions del metge. De tant en tant m’aguaitava a mi.

Jo asseguda amb el nen al coll. Li tornava les mirades amb un posat de resignació i temor.

Es va apropar, sense presses. Ella dreta al meu davant.

Si hagués estat una vinyeta, en la bombolleta del pensament hagués posat: “que tipa estic d’aquestes mares primerenques”.:

  • - Dóna’m el teu fill! Em va obligar estenent les mans.
  • - Estem apanyats: Va murmurar a les meves esquenes.

Se’l va endur. El meu bebè petit!

Es va tancar la porta i jo sola, a la saleta d’espera, amb el batec a les orelles.

  • - Que li estaran fent?

Vaig aprofitar per trucar al meu marit:

  • - Que la nena? Si? Encara dorm?No, no saben el què. Si, si no se’n surten ens el portem a Barcelona. No, no vinguis. Esperem a veure…Ara el te una matrona…

Cinc minuts, només.

 I amb aquestes, que torna a aparèixer.

(continua)