Anna Pujabet

-          Els avis estan per consentir.

Va dir-me l’entès en psicologia infantil, quan jo, encara mare inexperta, li preguntava per segons quins comportaments.

Em va fer reflexionar.

Ells els que toleren i els pares els que castiguen. Ells els que permeten, els pares qui prohibeixen. Directament proporcional, però. Toleren quan castigues i permeten, d’amagat, quan prohibeixes rotundament.

No hi ha res a fer i amb els anys, el que veig és que,  la cosa va a pitjor.

Jo afirmo que els avis estan, més aviat, per ser estudiats. El meu pare baixant per un tobogan? Ja em pensava que no el podríem treure d’allà mai més.

Ah! , i escolta !, que sapigueu que les ruqueries més grans les fan quan no els veiem. Allà vosaltres si hi aneu sense avisar. Ves no us emporteu un disgust.

L’última vegada que jo ho vaig fer era ple estiu. Agost.

Els vaig enxampar als quatre (avis i primers bessons) fent cagar el tió al pati, amb el banyador i les xancles.

De primeres vaig  pensar que era un miratge, alguna reacció estranya a la calor. Després em va començar a sortir fum per les orelles fins que tota jo vaig ser una brasa encesa.

Que què em van dir?. La mare tartamuda per l’ensurt de haver-la  pescat amb un bastó a les mans i cantant “caga tió” , falta d’excuses, vull dir, a mitja veu va confessar que,

-          ai vés!,  els avis l’hem vist de bon matí perdudet pel carrer i l’hem convidat a pujar.

Que què vaig dir jo? Els nens, amb unes orelles de pam, no em treien els ulls del damunt. Que podia dir? Somriure i callar.

Fa gracia. De vegades.

D’altres, com diu la Montse,  “em  foten emprenyar com una mona”.

Educar és una gran responsabilitat.

De tant òbvia i sentida  que és la frase perd la força que el seu significat obliga a tenir.

Ens hauríem de fer un examen de consciencia sovint i prendre l’atenció que es mereixen aquestes 5 paraules.

Qui educa te a les mans el futur. Als  homes i les dones que manaran el mon.

Tot el que ens rodeja quan creixem, ens educa. Però, fonamentalment, ho fan els pares i els mestres. Entre els dos es reparteix els temps dels nostres fills. Es així.

Els pares portem el pes més gran, com ha de ser. Malament sinó.  I els pares ens equivoquem. No sempre. Però ens equivoquem.

Jo justifico el nostre “mal fer” de pares, perquè és involuntari, perquè som inexperts, perquè ningú no ens ha ensenyat i sovint tenim referents defectuosos, ho justifico i  ho perdono perquè solem compensar amb un amor infinit.

Als mestres no. Als mestres hi ha coses que no els hi perdono.

Un mestre no es pot resignar a ensenyar i prou. Un mestre té un projecte humà a les mans que ha de “manipular” amb destresa , no només en un sinó en tots els seus sentits.

Si un pare interfereix i no deixa que el mestre actuï, s’ha de castigar al pare perquè està fent un mal al seu fill i em de procurar pels menors.  Els mestres l´han d´exigir i se’ls hi ha de donar la potestat que necessiten i estan obligats a fer-la servir de la millor manera.

Ho han de fer be perquè es la seva vocació, perquè com que reincideixen poden aprendre dels seus errors, perquè han rebut una formació on no només els han ensenyat a impartir cultura. Un home o dona adult no en te prou amb la cultura. S’ha d’educar.

Ni a controlar els esfínters sabríem si no ens ho haguessin ensenyat.

Dels meus temps d´EGB als d’institut ens em varem anar d’un extrem a l’altre.

L’entremig no s’ha trobat encara.

No crec en el “col.leguisme”. Ni entre pares i fills, ni entre professors i alumnes. Crec en el respecte i la ma dreta.

El respecte es guanya, no s’imposa. La ma dreta és innata. Un professor sense intel·ligència emocional, em sap greu, però no pot ser professor.

I un cop tens el poder, que l’has de tenir,  has de fer-lo servir amb justícia.

Des del respecte s’obté fàcilment la disciplina.

La disciplina es necessita per educar.

Ara bé, la disciplina sense afecte provoca conseqüències pejoratives. L’abús d’autoritat, el menyspreu gratuït, tal com aquell que ens van donar a algunes de nosaltres, deixa seqüeles, en el millor dels casos, el resultat que es buscava ha estat nul.

O així és com jo ho veig.

Ara si….

Som-hi.