Num 37. Desprès
Sempre hi ha un després.
De la depressió post part també te’n surts.
Sabia que jo no era així. Que tot el que notava no era mes que un miratge, la meva ment m’enganyava. No tenia motiu. Cap ni un. Les coses dolentes eren meres excuses per justificar l’estat d’ànim. Tenia que descobrir la solució. Havia de resoldre com fer fora de mi les boirines.
En la primera revisió li ho vaig dir el metge:
- si us plau ajudi’m.
Tots insistien en que només els fàrmacs em podrien fer millorar. M’hi resistia.
-busquin en el meu cos, alguna cosa s’ha alterat.
No ha pogut ser fins quasi bé 4 mesos mes tard en que unes anàlisi de tiroides detectaven hipotiroïdisme.
Per fi.
Sabeu que em va dir l’endocrina?
“Moltíssimes vegades es confon la depressió post part amb una alteració de tiroides. Per desgracia passa massa temps abans no la tractem i resulta irreversible.”
Com pot ser?
Els defectes hormonals es localitzen amb una simple anàlisi de sang.
Entenc que pels metges som poc mes que un historial. Ho comprenc perquè sinó els que acabarien malament del cap serien ells. Per això, també, en ocasions s’equivoquen.
Cal no confinar-se de ple. Cal que cada una vetllem per nosaltres mateixes i no renunciem a conformar-nos.
Si no et trobes bé, busca. No desisteixis fins que sàpigues.
Els problemes son només un repte. Existeixen per cercar la solució.
No perdis temps. No et preocupis, ocupa’t .
I la trobaràs.
Segueix tenir bessons | Comentari (0)Num 35. depressió postpart
Una tristesa infinita.
Dèbil per suportar tanta realitat, m’empenyien els silencis.
Buscava els racons, com quan era petita, lluny de tothom.
Plorar, per desfer els nusos que m’estrenyien per dins.
Incapaç d’aixecar-me, de plantar-li cara al mal, res espantava les meves tenebres i el món es tenyia de grisos.
Per més que a fora lluís el sol, per mes que els meus nens grans em supliquessin amb l’expressió.
Els apartava.
Perquè no em veiessin plena de llàgrimes, perquè no sabessin que la mama no recordava com feia per estimar-los.
Fins i tot temia abraçar-los per no encomanar-los el podriment que em consumia.
Volia que passes,
que el temps corres,
que aquest present no hi fos.
Segueix tenir bessons | Comentari (0)Num 34. llet materna o biberó
Tens dos nens, tens dos pits.
Aquesta va ser la resposta de la llevadora als meus interrogants.
I tant! Dos pits, no, dos sortidors. I un parell de mugrons destrossats. Pobrets mugrons!,els va costar de sortir però ja mai més han trobat la seva posició original. Terrible. Ah! I que no serveixi de precedent, conec una mare de trigèmins que els va alimentar fins quasi bé l’any.
Els beneficis de la llet materna…les defenses…I el perjudicis d’una mare desequilibrada? A veure qui defensa els nens d’una mare trastornada.
Al començament els donava de mamar per separat, aviat però me’n vaig adonar que estalviava temps si me’ls posava a la vegada.(es que mengen tan sovint…) L’inconvenient es que mai acabaven iguals,o s’adormen, o s’ennueguen, però, fins i tot això vaig aprendre: l’un feia el rot penjat en la meva espatlla mentre l’altra encara xumava. Espectacular. Per llogar-hi cadires, com deia el meu pare.
Si em quedava pudor el vaig acabar de perdre. No vegis la situació quan venien visites inesperades i els nens plorant i jo amb un nus a l’estomac i els pits desbordats.
Sort que del primer part vaig sortir-ne amb ànims i valenta. Amb els petits ni m’ho vaig plantejar: biberó.
Menys mal. Nomes m’hagués faltat això!.
Segueix tenir bessons | Comentari (0)Num 33. Observant els meus fills
Quan vaig conèixer els meus fills grans jo encara era jove i ingènua. Estava meravellada . Eren tan petits, tan indefensos, tan fràgils, tan ben fets. Ho tenien tot. Que minúscula la ungla petita del dit petit del peu!!. La Judit plorava, (va seguir plorant intermitentment fins els 6 anys) i el Jaume dormia, plàcidament, amb la seva boqueta rodona que encara té. Em passava llargues estones hipnotitzada mirant-los. Sembla que riguin, somien?. oh!, que fa? S’ha espantat. Em feia respecte agafar-los, canviar-los els bolquers amb aquelles cametes tan primes, amb el el culet tan vermell, amb el melic tan entortolligat.
Quan vaig conèixer el meus fills petits era una mare adulta i experimentada. No me’n sabia avenir que el miracle s’hagués pogut tornar a repetir. Un altre cop tenia dos essers diminuts tan indefensos, tan suaus, tan tendres. El Ton amb els dits llargs i les manetes que obria i tancava, la Martina, amb el nas de botó i els ulls xinets. Els tocava, els olorava i em preguntava:
algun dia els arribaré a estimar tant com m’estimo als altres?.
Segueix tenir bessons | Comentari (0)Num 31. La panxa i jo
Només la innocència dels nens i el poc tacte del homes poden fer un comentari quan venen a veure’t a l’hospital i descobreixen que, tot i haver parit, encara tens panxa.
Jo, que em debatia entre les forces del mal i del bé, intentant reprimir la meva actitud més tràgica i psicòpata i aquell home que em diu entre rialletes somortes:
- - No te’n hauràs deixat un a dins…?
( tranquil Josep ja sé que no em volies fer mal, era un acudit fàcil entre el que veies i el que pensaves i la teva simplesa masculina no et va deixar fer més relacions entre el que deies i les seves conseqüències en mi. Avui ja no tinc aquella panxa, pel que puc estar segura que de debò, no en quedava cap mes a dins. Avui ja no m’afecta, per tant, t’ho perdono)
Si. La panxa, els punts i un dolor terrible als muscles abdominals. Procureu-vos una faixa tan aviat com pugueu que us permeti anar al wc amb dignitat, i no caigueu en l’error de pensar que sempre estareu fetes una coca…feu us dels calmants i pitgeu el timbre de la infermera sense manies. Necessiteu ajuda i no espereu que us vingui per compassió, reclameu-la.
Feu-vos l’efecte que heu arribat al cim, a continuació tot es baixada, cada dia serà millor. Trampegeu el moment, no us atabaleu pel camí que s’acaba d’obrir. Tot passarà. Lo bo i lo dolent.
Ets una dona, no? com a tal les teves capacitats son inmesurables.
Ja ho descobriràs.
Segueix tenir bessons | Comentari (0)