Anna Pujabet

Ella era una mare jove i estrangera. El color de la pell i el gest deien que dels països de l’est..

Esperava.

La consulta estava plena però havia arribat de les primeres, aviat la cridarien.

Damunt les seves cuixes s’arrupia un nen de poc més de 2 anyets. Mig s’endormiscava amb el caparró repenjat en el seu pit. Un pit prominent i acollidor.

Li gratava l’esquena i el cap, i li explicava que de seguida es trobaria bé.

No sabia molt bé dir que  tenia. Es notava estranyada per com havien anat les coses durant les ultimes hores. Se sentia culpable però tampoc no podia dir  perquè. 

Li va fer un petó al front i li va pentinar una cella. No havia parlat gens d’ençà que l’havia anat a buscar. Estava moix i, potser, li costava respirar.

Últimament tot anava al revés.

Quan la professora la va trucar no n’havia volgut donar detalls pel telèfon. En parlarien a l’escola.

Va deixar la feina i amb els dits encara vermells de l’aigua calenta s’agafava el mocador que li tapava el coll. El fred ha vingut de cop.

Quan va arribar, la va dur a part i li va dir que el seu fill feia sorolls estranys. Li va preguntar si sabia perquè. Desprès la va interrogar també per la feina i pel marit a qui feia mesos que no veien. En el últim moment, quan se n’anava,va afegir que el nen feia pudor. – Ja fa dies que fa pudor.

La infermera va sortir i es va endur a un avi que es tapava l’ull amb el  mocador.

Ell es  va adormir i ella es va quedant mirant la finestra, vidres enllà.

S’havia fet fosc i plovisquejava. Va pensar que molts kilòmetres lluny, en el poble on havia nascut, hauria començat a nevar. Se sentia mes  sola que mai.

Quan van dir el seu nom es va aixecar sense esma.

El metge va despertar al nen de males maneres. La criatura es va espantar quan va veure l’home amb un llum al front. Des de fora el sentíem plorar i, a la saleta, es va fer el silenci. La tafaneria va fer callar tothom.

Li va mirar el coll. Les orelles i el nas.

Al nas hi va descobrir un cigró. Un cigró.

Com a mínim el duia feia una setmana i ja s’havia començat a podrir. El podriment se li havia menjat un tros de “tabic” i era la causa d’aquella olor que desprenia i el soroll que feia al respirar.

La mare es va tapar la boca amb les dues mans.

Va fer una passa enrere

Mirava esgarrifada, amb els ulls negats, sense explicar´s-ho.

Veia, dreta, com el doctor la observava amb desconfiança mentre li deia que són coses que fan la canalla,           – ja se sap.

No havia donat les gracies encara quan la infermera li va demanar que no marxes. Que, sentint-ho molt, el protocol deia que haurien d’avisar als d’assumptes socials.

(*per nens d’un any i poc)

Truc n. 1  

Neteja bé la safata de la trona i aboca-los-hi una gelatina a cadascú. Entre que la toquen, la proven, se la posen a les celles o se la passen a miquetes, tens garantits 30 minuts de tranquil·litat.

Truc n. 2   

Agafa una ampolla d’aigua de cinc litres, buida, i un joc de dominó. Ensenya’ls-hi a ficar les peces dins del recipient. Mentre fiquen, senten el soroll, la capgiren, cauen,  i les  tornen a ficar, mitja hora més de distracció.

Nota: Malgrat la seva curta memòria, avorreixen fàcilment qualsevol joc. Has d’aprendre quan dura l’efecte i retirar-lo abans. Guarda en capses o bosses les seves joguines (de compra o casolanes) i ves-les traïen alternativament. Et sorprendrà veure com els fa més il·lusió que no pas si la tenen voltant per casa contínuament.

Jugar junts: A diferencia dels altres nens, els bessons aprenen a interactuar ben aviat. En concret, als bessons d’aquesta edat,  els hi encanta jugar a cuit i amagar amb les cortines (els recordarà la vida intrauterina?). Fes que ho descobreixin i els sentiràs a riure com mai.

Si heu anat mai al circ, a un dels grans, amb moltes bestioles,  haureu vist on tenen lligat l’elefant abans i desprès de sortir a escena.

No?. No ho heu vist?

Us ho explico;

El tenen lligat amb una argolla a una pota i una cadena de pocs metres a una estaca al terra.

Si l’aneu a veure amb els nens us preguntaran: – perquè no s’escapa?

Es veritat, perquè no s’escapa?

Es un animal que pesa una barbaritat amb una força bruta excepcional, capaç d’arrancar un arbre o de fer tombar un cotxe. Perquè no s’escapa?

Jo vaig anar a veure l’elefant amb algú que en sabia molt de domesticar nens. Era i és la seva feina. Ell em va donar la resposta al misteri:

L’elefant no s’escapa perquè la primera argolla l’hi van posar quan era petit.

Es clar que va provar d´esmunyir-se, infinitat de vegades, però encara era cadell i les seves embastides no tenien la potència d´un exemplar adult.

 Va estibar un dia i un altre. Es va fer una nafra al turmell. Però, al final, va arribar el dia en que ja no ho va intentar més. Havia après que l’argolla era invencible i aquesta era una lliçó que l’hi hauria de servir per la resta de la seva vida.

Ningú neix ensenyat.

La Marianna es la meva pediatra. Bé, la dels meus fills. Fa 10 anys que la conec, els mateixos que fa que ella em pateix a mi i als mocs dels meus cadells.

Quan la projecto mentalment, la veig amb la bata blanca i la escolto dir això: – a veure si, entre avui i demà, fa el tomb.

Quantes vegades a la vida ho deu haver dit??

A mi i a tantes, perquè, en bessonades o no, el primer any de guarderia, excepcions a part, que, com amb els còlics, sempre n’hi ha, el primer any de guarderia et toca pagar per tenir-los a casa.

Si en els seus primers mesos de vida no se t’havia passat pel cap abandonar-los, ara, quan les nits en blanc i els plors enfebrats et trauran de polleguera, quan, “l´aparatet ditxòs” t’avisarà  i et ferà alçar per deambular com un zombie amb les mans plenes de xeringues de colors, ara, repeteixo, els instints maquiavèl·lics et tornaran a dominar:   Que bonic quan, a les tres de la matinada, el toques i notes com bull. Quan li dones el dalsy i l’escup.

La famosa  frase,  vomitiva ja, de que: – que li deu passar? T’acompanyarà, intermitentment, vint-i- quatre hores, penjant de la llengua i del cervell, de les orelles no, perquè hi tens l’oïda ocupat, connectat, a la seva respiració. Amor de mare o una penitencia?

I ho saps, i ho sé. Que són tres dies d’antitèrmics, caigui qui caigui, uns dies més si t’atreveixes amb la homeopatia i si, desprès,  no fa el famós tomb,  caldrà donar-los antibiòtic.

Però, que vols que et digui, no m’amoïno intencionadament. No he après de l’experiència i per aquest motiu tampoc puc evitar-ho. Cada vegada que un dels meus fills esta malalt em temo el pitjor.

Una “llaga” a l’estómac em sortirà…qui em manaria a mi!!!