Anna Pujabet

 Sabia que existien perquè n’havia sentit a queixar-se’n alguna mare.

El Jaume i la Judit, de petits, a la guarderia, jo diria que també n’havien patit alguna que altra agressió.

Però, fins ara, a casa, dels quatre, cap havia donat símptomes evidents. Bé, diré la veritat. El Ton sempre va apuntar maneres. El que passa es que, com a mare encegada, una sempre vol creure que no.

Ens aquests moments ja no tinc dubtes. Ell ho és.

Un autèntic depredador. Descendent directe dels licantrops mitològics.

No té més dents a la boca perquè no li cabrien a les genives. I es tan hàbil en la queixalada que no te n’adones que el tens al costat fins que notes la pinçada.

De fet, hi ha coses que no les entens fins que et passen.

Es una més de les afirmacions que fem quan no tenim fills.

Jo també creia que als nens que els hi cauen els mocs era perquè les seves mares son unes marranes. Amb la mateixa associació pensava que els que esgarrapen o mosseguen és perquè a casa els deurien tractar amb violència. Mentida. En la vida els hi he aixecat la mà, a cap.

I per arran que li talli les ungles anem tots assenyalats com si en comptes de bebès criéssim gats. Es un dimoni amb la cara de no haver trencat mai un plat.

Que hi farem.

Sabia de la ràbia que se sent quan al recollir-los a l’escola la senyoreta t’explica que va assenyalat perquè el tal li ha fet un ronxo. Ara pateixo en carn pròpia la vergonya de que et mirin amb els ulls acusadors.

Si us hi trobeu, sigueu piadoses.

Tingueu present que d ´un dia a l’altre podeu mudar de víctima a botxí.