Anna Pujabet

Mentre atenien el torn es va anar assossegant. Menys mal.

En els vint minuts d’espera el nen anava traïen les quatre cosetes del cistellet i ella les tornava a  posar.

Es va encabessar amb el xiclets que penjaven del panel de la dreta i ella els hi va afegir a la compra.

Li va preguntar pel senyor del bigoti que tenia al darrera i pel bebè de la panxa de la dona que l’acompanyava senyalant-los amb el dit, descaradament. I ella va fer que si amb el cap sense sintetitzar, sense assimilar la veueta filosa que li parlava.

-          Mira, mama, mira.

Li tibava de l’abric i el botons cedien. Que coi hauria vist ara?

Però la Isabel ja no estava per punyetes, se’n havia anat de viatge astral i pul·lulava pels florescents sense reconèixer-se ella ni a la criatura que la maltractava.

No hagués pogut centrar els ulls on deia el nen perquè no s’hi concentrava. Ella el que volia era pagar i desaparèixer.

La segona cosa, literalment.

A la etiqueta del uniforme hi posava que la noia de la caixa es deia Maribel.

Però a la Maribel li deien Mari, perquè la clienta del davant la coneixia i elles dues la feien petar com si fossin en un bar. Ben bé com si la cua de penitents que les observava no anés amb elles.

Ni els  penitents,  ni la Isabel, que era la propera, i  que duia una pancarta de “em rendeixo” entre cella i cella d’ençà que feia uns minuts que se li havien escapat les forces per un dels forats més íntims del ser humà.

Al Joanet li cremaven les plantes dels peus, però.

Ell no podia estar-se tanta estona quiet.

I va decidir fer el cim.

Se li va emparrar als braços, col·locant el peuet en l’ansa de la bossa fent-la servir d’estrep i trepant-li en pur estil anxaneta que  no va desistir fins que li va rodejar amb les cames el coll.

-          Joanet, si us plau…

 La llarga cua que ja sobrepassava el departament de cosmètics, quasi que s’hi va abalançar en massa per fer-li fa pinya i més d’un es va cruspir una ungla del patiment.

-          Però, fillet, que fas?

Un cop alçat,  encès de galtes,  estava cofoi.

-          Hola, hola, hola,hola, hola…..

Va començar a cridar

-          Hola, hola…

No va faltar qui li respongués tímidament.

Però el millor va ser que l’espectacle va causar efecte i a la Maribel no li va quedar més remei que girar el cap i mirar cap aquella estranya torre humà que li emetia senyals .

-          Eiiiiiiiiiiii, hola guapo!

I tot seguit va fixar la vista en la cinta transportadora on un parell de codis de barres confiaven  ser descodificats.

La majoria somriurien per dins: Sortirien d’allà abans de mitja nit.  I a la Maribel el nou client era una ocasió excel.lent per saber més, per conèixer, per intimar,  …ella fins les nou no tenia cap pressa.

-          Quina monada, que fas a qui dalt? Com et dius?

-          Digues-li Joanet a aquesta noia com et dius? Va insistir la mare

Una clara mostra de l’estat depriment de la Isabel que en una millor ocasió li hagués fet dir el telèfon, l’adreça, el codi postal  i el poema de Nadal.

-          Ai que se t’ha menjat la llengua el gat…

El gat?

-          La mama abans s’ha tirat un pet!!!

-          Que dius maco?

Temps li va faltar per esbombar a ple pulmó i sense pietat:

-          LA MAMA S´HA TIRAT UN PET ALLÀ!!!

-          ALLÀ, ALLÀ, ALLÀ!!! Repetia indicant al fons com un posseït.

Just quan la megafonia va fallar. Ja es mala sort.

Es va fer un silenci aplanador i totes les atencions es van centrar en aquella mena de mico que penjava del cap de la senyora elegant.

Quines xafogors li van venir. La seva aparença de mare juvenil va quedar en res. La situació la va menysprear i ara es veia com una menopàusica cagona.

Quin greu em sap per la Isabel.

Ella  va dir que no se’n oblidaria mai. I tal i com es, de tant bona fe, m´ho crec.

Així m’ho explicava:

    -      Perquè vegis, perquè vegis,( se li encenia la sang encara set dies més tard).   Perquè vegis…. Cria corbs, cria… quin desengany.

Al Joanet allò el va fer riure fins  plorar.

Estirat panxa enlaire i amb  les cametes arronsades “ clequejant”  sense parar el nen no deixava de cridar :

-          “la mare s’ha tirat un pet!”.

 la Isabel descomposta encara i descol·locada per la seva pròpia falta de modals, s’estava dreta com un estaquirot i no trobava les paraules per fer-lo alçar.  Com tapar aquella boqueta sense haver-li de fer mal.?

A punt va estar de perdre el ris de la permanent. Quin mal moment.

No va ser fins que una llauna de colors vistosos que ella va trobar al damunt de tot el va hipnotitzar de nou. Els nens és el que tenen,  que obliden molt fàcilment.

-          Encara com he reaccionat tan ràpid. Pensava.

El que fan les situacions límit.

Deprimida pel tràngol  que acabava de patir  va donar per acabava la excursió mercantil.

-          Cap a casa. Hem de marxar.

Ella ja no era ella.

Va passar de ser la mare de la Laura Ingalls (casa de la pradera) a la desesperada i fugitiva mare de “No sin mi hija”.

Un burca li hagués anat rebé.

Avançava cap a la caixa com si la empaités una cort de Tabilans, de la maneta del Joanet que saltava divertit amb la llauna de colorins.

Pobre Isabel,  ni mirava enrere,  temorosa de que l’home dels iogurts no hagués relacionat ja els crits del seu fillet amb l’estrany “ si” sostingut del sorollet del fons.

(continua)

La Isabel és una mare que ho ha estat per primera vegada a les acaballes de la seva edat fèrtil.

El Joan, Joanet, és el seu fill que ara te tres anys i a qui ella hi dedica les atencions que pot, que son moltes.

Hi passa tantes estones i li explica tantes coses que, a voltes, es sorprèn tractant-lo com si fos més gran, com si en ves de tres en tingués divuit. 

El nen, tot s’ha de dir, es viu com una centella, i deu ser de bona pasta perquè tot i les oportunitats que té, de moment, no es comporta com un  reietó tirà.

La setmana passada se’l va dur al Caprabo.

Precisament a la tarda,  que és  quan hi ha més gent, i en dissabte, perquè a ella li sembla que, anar de compres, és instructiu pel nen i el dissabte es el dia que ho poden fer sense presses.

Ben bé en plena aglomeració. Ells dos, però, aliens al bullici i al deliri compulsiu del “dos per ú” , recorrien els passadissos com si fossin al zoo:

El Joanet treia i ella posava, el nen preguntava i ella explicava i ell preguntava de nou abans que ella hagués tingut temps d’acabar la  ultima resposta.

Com en una bombolleta enmig de tant desfici malgastador, la Isabel i el  Joanet,  transitaven impertèrrits en la seva visita cultural fins que el recorregut els va dur al fons del supermercat. En una mena de racó que fa l’edifici.

Es una zona més tranquil·la, a poder ser, perquè queda mig amagada.

Els experts en màrqueting i comerç  dirien que és  un punt fred.

Així es denominen els entesos els espais dels locals que, pel que sigui,  menys es freqüenten, no atrauen al comprador i el producte te poca  rotació.

I això la Isabel ja ho sabia i va trobar oportú que el nen també ho sabés. La lliçó del dia. Una transmissió de coneixements que la van tenir parlant sola mentre Joanet provava de fer el pi  amb el cap dins la cistelleta mig buida.

- Comprens que et vull dir, fill?

Segur que si.

Al Caparabo que dic, el lloc fred, és on hi ha les conserves i la llet.

Segurament angoixat per tanta xerrameca de la mare, la criatura es va despistar interessant-se de cop i volta, per una caixa de pasta equatoriana que hi havia a la prestatgeria més baixa.

I ja la veus a ella, tan enfaixada i elegant,  rumiant com acotar-se per arribar fins allà baix.

La Isabel i el seu abric tres quarts i la bossa de pell, van mirar a banda i banda.

Va fer un posat condescendent i amb un somriure als  llavis de mare televisiva, es va “acuclillar” amb energia per prendre la capça entre les mans i llegir-ne els ingredients.

Seria per la posició, per la debilitat dels genolls, per l’edat i sobretot per l’esforç de contenció, que els budells se li van remoure i malgrat que hi va haver una lluita estomacal ferotge  i una negació mental total ,  al final,  l’esfínter no va poder més i es va rendir abandonat a la pressió gasosa que l’empenyia per dins.

En resum, que  a la Isabel se li va escapar un pet.

Un pet normal no, no un “puf” i prou.

Un pet dels que si et provoqués no et ve, un de  llarg i aflautat  i prim i fi com un xiulet. Un fiuuuuu de petardet de Sant Joan, que per l’estona que va durar ni semblava un pet.

Mira si va sonar poc a pet que l’home que triava els iogurts desnatats es va quedar parat parant l’orella, es va acostar tres vegades al palé de la llet en caixes  i se’n va anar convençut que algun bric s’hauria rebentat per la pressió i perdia aire a destall

(continua).

A aquestes alçades, no em veig dient-li al nen:

-          No et toquis el penis, fill!!

No  m’estic per punyetetes jo, sóc massa vella.

Em refereixo a la manera “correcte” de dir segons què.

A casa meva, des de anys immemorials, els nens han tingut ocellet.

Que els meus besavis ja en tenien d’ocellet!. I les besàvies…

Les braguetes s’havien de tancar, per això, per a que l’ocellet poruc no marxes volant.

(Ara ric, perquè recordo la sortida d’un senyor, amic de la família, que ja era molt gran quan jo era petita. Fa anys que va morir. Un home de pagès que sempre vestia igual. Amb una camisa ratada i els pantalons cordats a les aixelles, uns pantalons que encara tenien més anys que ell. Sempre la portava avall, la bragueta, jo crec que no tenia ni cremallera. Un dia m’hi vaig atrevir i senyalant-li l’entrecuix li vaig dir:

-          se li escaparà l’ocellet!.

Em va respondre:

-          No pateixis maca, que aquest sempre hi torna, hi te el niu ple d’ous.

I desprès va riure ensenyant-me les quatre dents que li quedaven.)

Els penis no volen, ai ves! Quin mal efecte!, jo, almenys, no els visualitzo pels aires.

Cada cosa a la seva mida.

Les criatures tenen ditets i peuets. Si a un bebè d’un anyet li poses mans en comptes de manetes, el descompenses.

Els gossos son “guaus” i els gats son “miaus” i ja complicarem l´ensenyament a mesura que les neurones es vagin multiplicant. No tenim homes i dones d’alçada reduïda, son nens. Nens petits.

Abans de polir les formes, l’ésser humà necessita comunicar-se. Entendre i fer-se entendre.

No es per casualitat que aquestes manipulacions infantils del llenguatge apareguin en totes les cultures del món.

La Judit ha heretat la meva addicció.

El Jaume, no. Hagués pogut deixar-les de ben petit, però, amb els bessons, la qüestió no resulta tant fàcil de resoldre.

Es com provar de desenganxar-te del tabac quan la teva parella és un fumador “empedernit”. Tampoc val el: -ell és petit i tu ja ets gran. Tots som, aparentment, iguals,  tots estem en igualtat de condicions.

El xumet crea un mar de contradiccions en la opinió publica.

La gent s’obstina a col·locar-los-hi quan son bebès perquè, fa l’efecte que un nen sense, és raret, li falta un no sé qué. A l’any i pico, però, hi ha un canvi rotund de mentalitat i comencen a atabalar-te i a fer-te entrar por al cos, com si, en comptes de goma o làtex, el que ensaliven fos un verí prou perillós.

Tinc present, amb els primers, els malsons que em venien pels seus futurs paladars deformes. Me’ls veia adolescents, malcarats, granelluts i amb les boques plenes de ferralla.

Al final els hi van donar als reis als tres anys ben complerts i, us haig de dir que, deu anys desprès, quan ja les han canviat totes, cap pronòstic dental s’ha complert.

La nena, però, va plorar una setmana sencera.

Jo crec que va passar una mena de “mono piponenc”, que quasi la fa defallir a ella i a mi.

Al capdavall ens hem vam sortir.

Desprès vaig saber que n’havien amagat una sota un calaix i que, de tant en quan, es tornaven per xumar-la.

Els vaig descobrir una estona que no els sentia traginar (no us en fieu dels silencis dels bessons). M’ho vaig callar, perquè, per mi, era més important que compartissin la malifeta que no pas la malifeta en si.

Amb el Ton i la Martina, els petits, no els hi he donat si no me l’han demanat. Quan necessitaven un consol “extra” que jo no arribava a abastir.

Avui en dia les fan servir només per dormir. I, ho tenen tan assumit que el primer que fan quan es lleven, és llençar-la al bressol i desprès, estendre els braços per a que els tregui del llit.