Num 150. Quan els nens no callen. (continuació)
Al Joanet allò el va fer riure fins plorar.
Estirat panxa enlaire i amb les cametes arronsades “ clequejant” sense parar el nen no deixava de cridar :
- “la mare s’ha tirat un pet!”.
la Isabel descomposta encara i descol·locada per la seva pròpia falta de modals, s’estava dreta com un estaquirot i no trobava les paraules per fer-lo alçar. Com tapar aquella boqueta sense haver-li de fer mal.?
A punt va estar de perdre el ris de la permanent. Quin mal moment.
No va ser fins que una llauna de colors vistosos que ella va trobar al damunt de tot el va hipnotitzar de nou. Els nens és el que tenen, que obliden molt fàcilment.
- Encara com he reaccionat tan ràpid. Pensava.
El que fan les situacions límit.
Deprimida pel tràngol que acabava de patir va donar per acabava la excursió mercantil.
- Cap a casa. Hem de marxar.
Ella ja no era ella.
Va passar de ser la mare de la Laura Ingalls (casa de la pradera) a la desesperada i fugitiva mare de “No sin mi hija”.
Un burca li hagués anat rebé.
Avançava cap a la caixa com si la empaités una cort de Tabilans, de la maneta del Joanet que saltava divertit amb la llauna de colorins.
Pobre Isabel, ni mirava enrere, temorosa de que l’home dels iogurts no hagués relacionat ja els crits del seu fillet amb l’estrany “ si” sostingut del sorollet del fons.
(continua)
Segueix anècdota | Comentari (0)Num 149. Quan els nens no callen
La Isabel és una mare que ho ha estat per primera vegada a les acaballes de la seva edat fèrtil.
El Joan, Joanet, és el seu fill que ara te tres anys i a qui ella hi dedica les atencions que pot, que son moltes.
Hi passa tantes estones i li explica tantes coses que, a voltes, es sorprèn tractant-lo com si fos més gran, com si en ves de tres en tingués divuit.
El nen, tot s’ha de dir, es viu com una centella, i deu ser de bona pasta perquè tot i les oportunitats que té, de moment, no es comporta com un reietó tirà.
La setmana passada se’l va dur al Caprabo.
Precisament a la tarda, que és quan hi ha més gent, i en dissabte, perquè a ella li sembla que, anar de compres, és instructiu pel nen i el dissabte es el dia que ho poden fer sense presses.
Ben bé en plena aglomeració. Ells dos, però, aliens al bullici i al deliri compulsiu del “dos per ú” , recorrien els passadissos com si fossin al zoo:
El Joanet treia i ella posava, el nen preguntava i ella explicava i ell preguntava de nou abans que ella hagués tingut temps d’acabar la ultima resposta.
Com en una bombolleta enmig de tant desfici malgastador, la Isabel i el Joanet, transitaven impertèrrits en la seva visita cultural fins que el recorregut els va dur al fons del supermercat. En una mena de racó que fa l’edifici.
Es una zona més tranquil·la, a poder ser, perquè queda mig amagada.
Els experts en màrqueting i comerç dirien que és un punt fred.
Així es denominen els entesos els espais dels locals que, pel que sigui, menys es freqüenten, no atrauen al comprador i el producte te poca rotació.
I això la Isabel ja ho sabia i va trobar oportú que el nen també ho sabés. La lliçó del dia. Una transmissió de coneixements que la van tenir parlant sola mentre Joanet provava de fer el pi amb el cap dins la cistelleta mig buida.
- Comprens que et vull dir, fill?
Segur que si.
Al Caparabo que dic, el lloc fred, és on hi ha les conserves i la llet.
Segurament angoixat per tanta xerrameca de la mare, la criatura es va despistar interessant-se de cop i volta, per una caixa de pasta equatoriana que hi havia a la prestatgeria més baixa.
I ja la veus a ella, tan enfaixada i elegant, rumiant com acotar-se per arribar fins allà baix.
La Isabel i el seu abric tres quarts i la bossa de pell, van mirar a banda i banda.
Va fer un posat condescendent i amb un somriure als llavis de mare televisiva, es va “acuclillar” amb energia per prendre la capça entre les mans i llegir-ne els ingredients.
Seria per la posició, per la debilitat dels genolls, per l’edat i sobretot per l’esforç de contenció, que els budells se li van remoure i malgrat que hi va haver una lluita estomacal ferotge i una negació mental total , al final, l’esfínter no va poder més i es va rendir abandonat a la pressió gasosa que l’empenyia per dins.
En resum, que a la Isabel se li va escapar un pet.
Un pet normal no, no un “puf” i prou.
Un pet dels que si et provoqués no et ve, un de llarg i aflautat i prim i fi com un xiulet. Un fiuuuuu de petardet de Sant Joan, que per l’estona que va durar ni semblava un pet.
Mira si va sonar poc a pet que l’home que triava els iogurts desnatats es va quedar parat parant l’orella, es va acostar tres vegades al palé de la llet en caixes i se’n va anar convençut que algun bric s’hauria rebentat per la pressió i perdia aire a destall
(continua).
Segueix anècdota | Comentari (1)Num. 128 llibertat d´expressió
A aquestes alçades, no em veig dient-li al nen:
- No et toquis el penis, fill!!
No m’estic per punyetetes jo, sóc massa vella.
Em refereixo a la manera “correcte” de dir segons què.
A casa meva, des de anys immemorials, els nens han tingut ocellet.
Que els meus besavis ja en tenien d’ocellet!. I les besàvies…
Les braguetes s’havien de tancar, per això, per a que l’ocellet poruc no marxes volant.
(Ara ric, perquè recordo la sortida d’un senyor, amic de la família, que ja era molt gran quan jo era petita. Fa anys que va morir. Un home de pagès que sempre vestia igual. Amb una camisa ratada i els pantalons cordats a les aixelles, uns pantalons que encara tenien més anys que ell. Sempre la portava avall, la bragueta, jo crec que no tenia ni cremallera. Un dia m’hi vaig atrevir i senyalant-li l’entrecuix li vaig dir:
- se li escaparà l’ocellet!.
Em va respondre:
- No pateixis maca, que aquest sempre hi torna, hi te el niu ple d’ous.
I desprès va riure ensenyant-me les quatre dents que li quedaven.)
Els penis no volen, ai ves! Quin mal efecte!, jo, almenys, no els visualitzo pels aires.
Cada cosa a la seva mida.
Les criatures tenen ditets i peuets. Si a un bebè d’un anyet li poses mans en comptes de manetes, el descompenses.
Els gossos son “guaus” i els gats son “miaus” i ja complicarem l´ensenyament a mesura que les neurones es vagin multiplicant. No tenim homes i dones d’alçada reduïda, son nens. Nens petits.
Abans de polir les formes, l’ésser humà necessita comunicar-se. Entendre i fer-se entendre.
No es per casualitat que aquestes manipulacions infantils del llenguatge apareguin en totes les cultures del món.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)Num 113. El xumet i els bessons
La Judit ha heretat la meva addicció.
El Jaume, no. Hagués pogut deixar-les de ben petit, però, amb els bessons, la qüestió no resulta tant fàcil de resoldre.
Es com provar de desenganxar-te del tabac quan la teva parella és un fumador “empedernit”. Tampoc val el: -ell és petit i tu ja ets gran. Tots som, aparentment, iguals, tots estem en igualtat de condicions.
El xumet crea un mar de contradiccions en la opinió publica.
La gent s’obstina a col·locar-los-hi quan son bebès perquè, fa l’efecte que un nen sense, és raret, li falta un no sé qué. A l’any i pico, però, hi ha un canvi rotund de mentalitat i comencen a atabalar-te i a fer-te entrar por al cos, com si, en comptes de goma o làtex, el que ensaliven fos un verí prou perillós.
Tinc present, amb els primers, els malsons que em venien pels seus futurs paladars deformes. Me’ls veia adolescents, malcarats, granelluts i amb les boques plenes de ferralla.
Al final els hi van donar als reis als tres anys ben complerts i, us haig de dir que, deu anys desprès, quan ja les han canviat totes, cap pronòstic dental s’ha complert.
La nena, però, va plorar una setmana sencera.
Jo crec que va passar una mena de “mono piponenc”, que quasi la fa defallir a ella i a mi.
Al capdavall ens hem vam sortir.
Desprès vaig saber que n’havien amagat una sota un calaix i que, de tant en quan, es tornaven per xumar-la.
Els vaig descobrir una estona que no els sentia traginar (no us en fieu dels silencis dels bessons). M’ho vaig callar, perquè, per mi, era més important que compartissin la malifeta que no pas la malifeta en si.
Amb el Ton i la Martina, els petits, no els hi he donat si no me l’han demanat. Quan necessitaven un consol “extra” que jo no arribava a abastir.
Avui en dia les fan servir només per dormir. I, ho tenen tan assumit que el primer que fan quan es lleven, és llençar-la al bressol i desprès, estendre els braços per a que els tregui del llit.
Segueix fills bessons | Comentari (0)Num 99. Depredadors
Sabia que existien perquè n’havia sentit a queixar-se’n alguna mare.
El Jaume i la Judit, de petits, a la guarderia, jo diria que també n’havien patit alguna que altra agressió.
Però, fins ara, a casa, dels quatre, cap havia donat símptomes evidents. Bé, diré la veritat. El Ton sempre va apuntar maneres. El que passa es que, com a mare encegada, una sempre vol creure que no.
Ens aquests moments ja no tinc dubtes. Ell ho és.
Un autèntic depredador. Descendent directe dels licantrops mitològics.
No té més dents a la boca perquè no li cabrien a les genives. I es tan hàbil en la queixalada que no te n’adones que el tens al costat fins que notes la pinçada.
De fet, hi ha coses que no les entens fins que et passen.
Es una més de les afirmacions que fem quan no tenim fills.
Jo també creia que als nens que els hi cauen els mocs era perquè les seves mares son unes marranes. Amb la mateixa associació pensava que els que esgarrapen o mosseguen és perquè a casa els deurien tractar amb violència. Mentida. En la vida els hi he aixecat la mà, a cap.
I per arran que li talli les ungles anem tots assenyalats com si en comptes de bebès criéssim gats. Es un dimoni amb la cara de no haver trencat mai un plat.
Que hi farem.
Sabia de la ràbia que se sent quan al recollir-los a l’escola la senyoreta t’explica que va assenyalat perquè el tal li ha fet un ronxo. Ara pateixo en carn pròpia la vergonya de que et mirin amb els ulls acusadors.
Si us hi trobeu, sigueu piadoses.
Tingueu present que d ´un dia a l’altre podeu mudar de víctima a botxí.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)