Anna Pujabet

El meu primer contracte matrimonial el vaig signar verbalment quan deuria tenir 14 anys. Amb un tímid i confús “si” .

Abans, però,  vaig haver de respondre amb el seu nom, de forma clara i contundent, quan ell em va demanar:

- Tu per qui vas?.

I es que, segurament, evidentment, no les tenia totes.

Vam donar per liquidat el compromís uns mesos més tard. Un divorci exprés, diguéssim.

Dolorós si,  però gens dramàtic.

– hem tallat.

Vaig dir a les meves “amiguíssimes” amigues de l’ànima. Elles sabien, intimíssimes meves,  que en aquell moment  “jo ja anava per un altre”  i ho van trobar normal, encertat i comprensible.

Quina gracia em fa que la fórmula segueixi en peu.

Potser s’ha avançat l’edat i actualment és indiferent que ho demani el noi o la noia (que moderns!) però el sentit de la propietat es manté inalterable. Ves quina cosa.

-  Si no m’ha demanat per sortir… (Em deia una nena encara preadolescent)… aleshores puc anar  al cine amb qui em sembli, no?

Molt curiós.

.

Al carrer del Clos passen coses. Coses de gats.

Us en faré 5 cèntims:

L’Eudald és un mix tibat i fanfarró que tot el dia presumeix d’haver viscut 5 vides d’allò més interessants. Diu que  ja se’n havia cansat de lluitar en tantes batalles, d’haver ajudat a conquerir tants mons i de que li pengessin centenars de medalles per les seves heroïcitats. L´Eudald, aquesta vegada, ha preferit esdevenir un gat domèstic gras i llustrós perquè li convenia, molt !, una temporadeta de moixaines i fregadetes d’espatlla sense haver de patir per res més.

Quan es fan les 5, terrat avall, surt a fer societat. Llegir més…

Els que no vareu venir i em pregunteu us haig de resumir que la xerrada va anar rebé.

Riudarenes és un poble encantador al qual s’arriba al final d’unes quantes “rotondas” i on abans, m’asseguren, hi havia tanta boira que feia desaparèixer edificis sencers.

El dia era clar. Feia bo, calor i tot. Però jo em penso que en tenia més que la resta perquè aquella gent desprèn un caliu immens. Em van fer sentir com a casa.

Vaig conèixer, sobretot, dones interessants. (La Bet i l´Anna en primera posició).  Mares obertes de ment preocupades no solament en criar sinó també en educar, algunes d’elles, amb panxes prometedores.

Hi va haver confessions. Meves, més que res. No me’n puc estar quan noto que m’escolten tan atentament. Algunes de les mirades que m’observaven eren prou encisadores com per encantar serps perillosíssimes, no es d’estranyar doncs, que em deixés anar.

L´Anna Iglesias, tota una institució a la localitat, es va convertir en la meva parella de fet i jo penso, a hores d´ara,  que me’n he enamorat de veritat. Tota ella és llum i sentit comú, vet-ho aquí perquè l’estimen tant.

Vaja, una experiència més que positiva que vam tancar assegudes en una taula i endrapant una “tarta tatin”  de can Masferrer, per llepar-se els dits!!

Tant de bo se’ls acudeixi tornar-ho a repetir.

Des d´Igualada, mil petons i mil gracies a tots i totes els que us vareu apropar.

.

Un llumet, bàsicament neuronal, s’encén en alguna part recòndita del teu cervell. S’acompanya de veu en off, subtil, que t’avisa, et diu, així en llenguatge semi col·loquial: – nena, necessites miccionar.

Però tu just acabes d’arribar a casa i l’un el portes penjat del coll perquè té son i l’altre set, molta, moltíssima set. Ja fa estona que té set.

Et desprens com pots de la paparra humana mentre mires de convèncer l’assedegat de que el vas de les princeses és brut, és brut! i que pot beure, tranquil·lament, en el del “Bob Esponja”. No enten el concepte. No escolta el concepte. Llegir més…

El que serà, serà. Això diu la cançó de Doris Day quan el nen pregunta a la mare com serà ell de gran.

La majoria de nosaltres fem muntanyes de quotidianitats però hi ha pares i mares pels que la feina és seva alhora de trobar escletxes on agafar-se i pujar aquestes muntanyes.

Dues coses tinc clares:

El futur és incert per tothom.

Els somriures dels nens van ben nuats amb els nostres.

Un petó fort, fortíssim, als pares amb els cims més difícils d’aconseguir.