Num 42 Pausa
Num 42 pausa.
Descansem.
Fem un intermedi.
Recordem.
Les primeres nocions que tinc de mi, ronden els quatre anys. Molt aviat, ho sé, potser es degut que, en aquell temps, vaig patir una terrible invasió.
Em van saquejar, destronar i desterrar: naixia la meva germana.
No em van avisar. Ni una pista. Com diu la Bet; abans era diferent.
De ser la princeseta a la que tots li ponien vaig passar a ser poc mes que una pidolaire. Espiava als adults; darrera les portes, sota la taula del menjador o estirada dins la banyera buida, però no se perquè?, la major part del temps m’havia tornat invisible:
- - no facis soroll que la despertaràs, dóna-li la nina, fes-li un petonet, posa-li la pipa (la pipona, tan bona, a mi me l’havien pres els reis….)
Ella tenia la culpa.
Un esser inútil i ploraner. No feia mes que maquinar com eliminar-la.
Ara ja saps, mama, de on sortien tots els trastos que trobaves al seu llitet: la pilota, els coixins, les culleres, les sabates…..però, oh llàstima, poques vegades li encertava al cap.
Quina injustícia.
Jo una indigent i el bebè, el monstre de darrera els barrots del bressol; l’enemic.
Es que ningú no s’adonava?
Quan vaig entendre que no servia per res marranejar (aixecaven els peus per no aixafar-me) ni posar-me terriblement malalta (la mare comentava obertament : - te uns ” gelos “…!!!) aleshores vaig proposar un intercanvi:
(Al meu pare, que semblava tenir una mica mes de seny)
- - I si la bescanviem per un gat, papa? Son tan finets….i no molesten gens.
….Fins que no vaig ser major d’edat i els meus pares van deixar de mediar entre nosaltres, no vaig saber estimar la meva germana. Malaguanyat el temps perdut……
Segueix infantesa | Comentaris (2)Num 41. Còlics
Els còlics són lo que a les falles la mascletà.
L’apoteosi. Un exultant final de festa.
La majoria prefereixen celebrar-ho a mitja tarda, d’altres mes “ludico-festius” ho van festejant al llarg del dia…o la nit. Jo, amb quatre, n’he tingut per tots els gustos. I, puc dir-te, que amb el pas dels anys, m’han tret de polleguera d’igual manera.
Hi ha una llegenda urbana de nens que no ho fan, però també parlen de pares que netegen, planxen, cuinen i per les nits s’aixequen a consolar els fills…ves a saber tu.
Còlics, perquè?.
La ciència te respostes vagues, diguem-ho clar: no tenen remota idea. I no t’escarrassis que no seràs tu qui ho descobreixis. Gronxa’ls, canta, salta, balla i toca la pandereta. O, millor, queda’t amb el concepte de que no hi pots fer res. Com les hemorroides; pateix-ho en silenci, aguanta. Tres mesos (com a molt) tampoc es tan…. No t’amoïnis. La part bona es que estàs reforçant el teu sistema nerviós.
Segurament no em creuràs. Es que costa de creure que amb aquests crits no s’estiguin morint….
Ves-te’n a urgències! Si no seràs ni la primera ni l’última… En aquest temps que vas o no vas, que on tinc la llibreta, i els bolquers, i les tovalloletes, i un bibi per si te set… hauràs passat una hora que, per regla, es una tercera part de la tortura.
A la saleta d’espera estaràs acompanyada i uns quants ulls compassius et faran costat i, a més, si et criden quan ja estàs ben encesa, potser tindràs s la fortuna de poder-te venjar amb el pobre pediatre de guàrdia.
Segueix fills bessons | Comentari (0)Num 40. El plor
Si aquestes alçades encara no has descobert que hi ha d’animal en tu esperat a sentir plorar al teu fill/fills (estranyament els bessons ho fan els dos al mateix temps.. perquè vegis lo llestos que son quan encara, representa, no tenen coneixement)
Creus que et parlo d’un soroll molest? Penses que es el mateix que haver suportat la criatura de la veïna durant mesos?
Desenganya ´t, el software del teu bebè esta dissenyant exclusivament per fer-te reaccionar a tu. I és, t’asseguro, alta tecnologia.
No hauràs sentit mai un domini mental tan bestia. Son ordres cerebrals directes i aplanants. Castanyes neuronals. Ells envien així el missatge en clau (com que no saben parlar…) i el problema es que nosaltres quasi hem perdut l’habilitat de llegir el pensament. ( en el cas del homes, l’han perdut del tot)
D’entrada et bloqueja. Quedes tibada, endurida, sense voluntat pròpia. Si et parlen, no hi sents. Si et fan broma, no rius. Si miren de fer-te interferències, de tallar la connexió,(ui, llavors..) et tornes agressiva, es que no se que faria!!.
Que li passa? Esta malalt? Te fred? Gana? Son? Mal de panxa? Busques i busques la descodificació i no encertes , no encertes i et desesperes.
Mai he fet mal als meus fills, ni la famosa “bufetada a temps” soc una gran defensora de l’educació sense violència, per tan, condemno a les mares que peguen o maltracten però al seu favor diré que, en algunes situacions, les he pogut entendre; De vegades reps unes incitacions sensorials que costen molt de dominar.
L’únic que tens clar es la missió que t’han assignat:
- fer-lo callar.
Com sigui, i per aconseguir-ho, el que calgui.
Segueix fills bessons | Comentaris (3)Num 39. Quan arribes a casa
Quan obres la porta per primer cop carregant amb els dos bebès poc imagines que ja mai mes casa teva serà el que era.
L’ordre, el silenci, les costums. Les dues criatures, aparentment inofensives, que dus embolcallades tan quietones elles i que fan poc mes de dos pams seran, mes que els reis, els amos en qüestió …d’hores.
Es una invasió subtil, gairebé estratègica en la que et veuràs sotmesa progressivament, ni sabràs com, fins que un dia et pararàs i et preguntaràs amb gran esforç:
- Com era jo abans d’ells?
Quan tanquis la porta el teu tu quedarà a fora i allà estarà esperant a que arribi el moment en que siguis prou egoista per recuperar-lo.
Jo en dic: La llei de la resistència de la bufeta
Son les 6 de la tarda. Tornes a casa amb un pipi que et mores.
Descarrega’ls.
L’un plora, l’altra te set. Ara s’ha cagat. El canvies. Mentre la nena insisteix, bramant. L’agafes, la consoles. Potser te son. No vol dormir. On és el xumet? Omples la banyera. Ja son les set? Despulles un, despulles l’altra. Truquen al telèfon, qui deu ser tan oportú? No despenges. Ara que ja s’aguanten asseguts, que bé!, els pots posar juntets a l’aigua amb els agafadors. Respires. Ai! La tovallola. Tornes a respirar. Es igual, amb el barnús. Somriuen. S’esquitxen. Dimonis!. Que macos!.
Uns segons de pau?
Notes el sota ventre adormit, un formigueig fred t’entumeix les cames i aleshores et ve al cap…ostres, poder que vagi a pixar!
Segueix fills bessons | Comentari (0)Num 38. últims moments abans de deixar l´hospital
- - Hola maca, ja te’n vas?
La infermera va entrar furetejada, amb les butxaques plenes d’andròmines i la seva olor a paracetamol.
- - Se’t gira feina..
Sense deixar de parlar em va alçar la camisa i va procedir a netejar-me la ferida. Feia anar l’esparadrap i les gasses com si estigues folrant un llibre
- - Tindràs ajuda, no? Amb tanta canalla….
Però no podia respondre, emparanoiada, em sentia envaïda per la llàstima.
- - quina edat dius que tenen els grans?
Incapaç de dir res. Tenia mes nusos al coll que un tapís de macramé.
De cop se’n va adonar.
I em va veure.
Se’m va quedar mirant.
I jo a ella.
M’adolorien les parpelles, les havia deixat obertes perquè duia els ulls saturats de llàgrimes i si paperejava estava llesta.
A dures penes la veia amb tan de líquid surant-me a les retines.
Amb tensió.
No reaccionava. Sense estímuls la observava fit a fit; la boca contreta, els llagrimalls a petar i la vista quieta com un mussol petrificat.
Ella va quedar muda també.
Crec que per segons va dubtar en donar l’alarma segura de que m’agafava un síncope.
Quan va acabar de debatre’s amb que fer amb mi, em va tocar la ma i va dir:
- Plora, dona, plora. Tinc dos fills jo, no et faci vergonya. Si no ho treus serà pitjor.
I ho vaig fer. Quasi involuntàriament però ho vaig fer.
Allò de “un mar de llàgrimes” se’n va quedar curt.
Enriui-te’n de les fonts de Montjuic!
Segueix fills bessons | Comentari (0)