Anna Pujabet

A tothora has de saber trobar el camí, el carrerany,  per  tornar enrere.

De tant en tant has de vestir-te, encabir-te,  amb la pell de quan tenies pocs anys. Omplir-te els llavis amb el gust, el nas amb les olors, (..) reviure-ho.

Força-t’hi

Vola.

Viatja cap a la historia viscuda. Torna  a ser la criatura que plora a la mama darrera la porta  per un càstig injust. Sent com se t’estreny el pit, com les galtes se t’escalfen, que salades son les llàgrimes i que lliscosos els mocs.

Perquè només així entenem als nostres fills. Des de dintre.

Perquè, quan perdem el nen que viu en el fons de cadascú, ens comencem a marcir.

Perquè els records també s’obliden:  Quan hi ha massa distància amb el que vam ser i el que som.

I que som? L’adult o el nen? O una barreja dels dos?

Fem-ho, fes-ho,  ni que sigui per no caure en la vanitat de creure que generacions passades foren millors.

Aquest comentari va ser introduit el dimarts, abril 28th, 2009 a les 22:19 hores i s'ha arxivat a convertir-te en mare. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.