abril 20th, 2009
Num 53. Enrere
Sóc de lletres, està clar, des de sempre.
Tercer d. EGB, quans anys tenia? No sé.
Sempre que podia m’asseia al costat de la finestra, era tan avorrit el que hi havia a dins que mirar a fora m´escurçava les hores.
La meva senyoreta (la senyo) era poc més que el gegant del pi.
Amb unes manotes que repartien clatellots sense pietat. Alta, de cabells foscos tallats a lo Cleopatra, ossuda, de pòmuls prominents el nas rectilini i els llavis vermells, rurals. Ens ensenyava a multiplicar. Quin mal son, els quadernets !!, Era de Tous. Sant Martí de Tous, comarca de l´Anoia. No tinc res a dir dels de Tous. Fins que no vaig créixer pensava que allà hi vivien homes i dones de mides prodigioses.
La màgia. Tenir màgia.
Volia tenir-ne. Si. Segur que existia.
Hi havia l’home aquell del rellotge de plàstic que sortia a la tele i que es tornava invisible, (per mes que ho pregunto, ningú no el recorda) …com ho feia?
L´Eva, a qui vaig conèixer de gran, em va confessar un dia que ella també es pensava que tenia poders. Aprofitava les hores del pati per recarregar. S’asseia en un lloc precís lluny dels altres nens tafaners i es quedava mirant de fit al sol. Plorava, li coïa, era dolorós, però, al cap d’una estona ja veia llumetes arreu i això volia dir que estava plena de màgia.
Jo no. Perdona Eva, però jo no estava tan empanada ni de petita.
Els meus poders em venien de dins, per mitjà de la concentració, diguéssim.
Però, es veritat que, perquè funcionessin, calia que obris molt els ulls. Molt, molt. Aixecant bé les celles, prement les mandíbules, forçant-los a sortir-se de les òrbites.
I algunes cosetes vaig aconseguir…. Res, minúcies; canviar el semàfor de color, fer girar de cop la nena del meu davant…tonteries.
Per ser sincera… només una vegada, una vegada si que van fer efecte els meus ”poders especials”.
Us ho explico:
(continua)