febrer 17th, 2012
Núm 301. El que serà, serà.
El que serà, serà. Això diu la cançó de Doris Day quan el nen pregunta a la mare com serà ell de gran.
La majoria de nosaltres fem muntanyes de quotidianitats però hi ha pares i mares pels que la feina és seva alhora de trobar escletxes on agafar-se i pujar aquestes muntanyes.
Dues coses tinc clares:
El futur és incert per tothom.
Els somriures dels nens van ben nuats amb els nostres.
Un petó fort, fortíssim, als pares amb els cims més difícils d’aconseguir.
febrer 17th, 2012
Neus diu :
Be, ja he tornat a plorar com una magdalena….quin poder que tens!
febrer 17th, 2012
Ana diu :
No puc, no sé què dir…
febrer 19th, 2012
Anna Iglesias diu :
I jo tampoc, merci, Anna
febrer 19th, 2012
Mireia diu :
Jo si sé que dir-te.
Et segueixo des de fa temps, abans i tot de convertir-me en mare d´un d´aquests “fills diferents”.
Haig de dir que em fas molta companyia amb el teu humor, el teu sentit comú i sobretot amb la teva manera d´escriure.
Agraeixo aquest detall d´avui perquè tot i que és veritat que la majoria de gent que ens envolta ens recolza molt, també és veritat que moltes vegades envegem les vostres muntanyes quotidianes. Fins i tot les teves, que venen en partida doble.
Gracies, Anna.
febrer 19th, 2012
Pau diu :
Molt bon vídeo. Es magnific que gent que visqui tan lluny de Tailàndia animi a seguir endavant a aquestes famílies. Potser no ho entendran però si que rebran l’energia.
febrer 22nd, 2012
Josepa diu :
que bonic!, per aixecar l’anim al mati!!