març 2nd, 2009
Num 26. Escollir un nom
T’agrada com et dius, tu?
I a mi, m’agrada el meu nom? M’identifico?
Com es diran als meus fills?
De petites al pati de col·legi hi havia dos coses que teníem clares: l’edat en que ens casaríem i el nom dels nostres fills. Res s’acabava complint, son comptats els que es casen als 22.
El nom. La manera en com et diran, com et reconeixeràs. Una marca de propietat que els pares deixen impresa als fills.
Aquest estiu vaig conèixer un pare i una mare simpatiquíssims que van decidir posar-li Jordan a la seva filla (filla), bàsicament perquè senten devoció pel jugador de basquet. No opino.
Simplement penso que amb aquesta regla de tres haure de vigilar que el meu germà no li posi spyderman al seu.
T’ho imagines?
Haurà de passar l’adolescència amb les mofes dels amics: – ei spyderman, com anem? Fiu, fiu, fent el gest de llençar teranyines amb les mans.
Aquell nen que es fera home i qui sap si esdevindrà un advocat, un arquitecte o un metge: – disculpin, si volen esperar a la saleta el doctor spyderman els atendrà de seguida.
L’avi calb i sense dents, assegudet al sillonet a qui el net li demanarà: – fiu, fiu. un cop mes avi spyderman!!!!!! I l’home allà llençant teranyines a tort i dret.
Que aquesta vida s’ha de prendre a conya, d’acord, però no a costa dels altres.
Una mica de seny, si us plau.
Si som adults per tenir criatures també ho som per escollir un nom que no els condicioni.