juny 28th, 2010
Num 202 Explicacions
Si no he escrit abans és, bàsicament, perquè els nens han començat les vacances.
També han passat altres coses. Varies. De diferents tipus, intensitats i formes. Per exemple; hi hagut un trasllat, una infecció bacteriana i un enterrament. Ja sé que una cosa no te res a veure amb l’altre però juntes fan el gros motiu del perquè i les cito així, de cop, per no estendrem massa.
Mireu, de totes, vull compartir l’enterrament.
Pensareu que no estic bé de cap, que sóc poc afortunada en la tria però és què, en aquesta situació en concret, vaig tenir una sensació que, tal i com em va venir, vaig pensar que l’havia d’incloure al blog.
El difunt, era un senyor, un home, un noi o un nen (depenent dels ulls que em llegeixin) que complia els 50 anys just el mateix dia que li donaven santa sepultura. No ens posarem a debatre ara quina és la edat més adequada per morir, si és que n’hi ha. Sembla mentida aquesta associació que fem, que la fem tots: quans anys tenia? Diem, per aprovar-la o no, com si la mort no fos, si no es desitja, immerescuda sempre.
El meu protagonista, era, a sobre, un individuo aparentment sà. Va morir jove, de repent i deixant desconsolada a la vídua i a les seves dues filles ja grans. Un drama. Un drama del qual vaig participar l’endemà mateix del darrer comiat.
M’acompanyava el meu germà i ambdós vam encomanar-nos aviat de tanta pena com es respirava a la casa. I la veritat es que es fa difícil, molt difícil, no preguntar-se segons què ni maleir a segons qui quan vius moments com aquests.
Però la qüestió tampoc era aquesta. No. Que la vida és una tómbola, com deia la Marisol, ja ho sabem i que la rifa està trucada, també. Que podem rumiar que no s’hagi rumiat ja des dels antics grecs? Deixem- ho estar que tampoc en traurem l’entrellat.
Del que us vull parlar, el que us vull transmetre és una sensació, la que us he citat abans: la impressió que vaig tenir em va venir al veure aquella casa plena de gent: plena, perquè la vídua és la petita de sis germans.
Allà on miressis apareixia un tiet o una tieta, un cosí o una cosina. S’abraçaven i es deien paraules dolces. S’ajudaven. L’ajudaven a ella i a les filles. Es feien costat. Fins i tot nosaltres van poder notar el consol. Més que un pis,era un cau. Un refugi d’éssers humans que compartien el dolor tan honestament que el mitigaven.
En algun moment al llarg dels dos anyets que tenen els meus petits he pensat que potser m’havia equivocat. Sé que no ho hauria de dir això. És malsonant. Però, en ocasions he passat estones fosques i he cregut que, tenir tantes criatures havia complicat la meva vida i m’havia pres la major part del meu temps en aquest món: una existència tan breu i amb prou feines tinc temps per apreciar-la!
Quan el Marc va pujar al cotxe per anar-nos de Gelida cap a Igualada, dúiem el cor en un puny. El vaig mirar d’esquitllada i em va fer sentir feliç que fos allà. Amb mi: és el meu germà. Sang de la meva sang. Part dels meus orígens.
Aleshores vaig saber que jo també tinc un clan. Una manada. I que he fet bé. Sobretot vaig saber que havia fet el correcte i per uns instants, de debò, no em va fer por res del que pogués venir.
Escolteu, des de la meva experiència haig de dir que, per tenir fills, per damunt de tot, has de ser generós. Si no ets capaç de renunciar a la prioritat del teu “jo” estranyament seràs un bon pare. Però, igualment, també afegeixo que, a la llarga, al fer balanç, cap altre cosa ens haurà compensat més.
Tot és molt efímer i escollim les opcions per treure’n el màxim profit. Lo quotidià sol estar malaguanyat. Ens emparrem per agafar la poma grossa i, al moure les branques, fem caure les petites que són menys boniques però molt més dolces i ni les veiem. No les veiem perquè no són extraordinaries.
Ser aquí és un privilegi; per curt que sigui el nostre pas. No hi ha lloc al dubte, i, com la majoria de coses bones, la vida és breu.
Ser, és millor que no ser. Així de simple.
I millor que ser, és estar acompanyat de gent que t’estimi.
Com deia no se qui…: “no le des mas vueltas, amiga. La vida solo hay que vivirla”
juny 29th, 2010
Imma diu :
La soletat és en segon terme,el que em fa més por, curiós oi? Un lladre, un escarabat algú que em volès fer mal em provoquen altres sensacions. Quan falta una persona que estimes i tens que resignar-te que l’únic que pots fer és acceptar la seva absència… la soletat ha fet un pas endavant, em fa ràbia.
… el que m’aterroritza, el que no puc ni dedicar-hi per uns instants el pensament, és en la mort de meves filles.
Sort, com has mencionat, que els que estimes, família i amics, sempre són al costat, apreciem-ho. Gràcies per recordar-ho.
El meu condol Anna.