Anna Pujabet

P4, crec. Això. Uns quatre o cinc anyets deurien tenir el Jaume i la Judit el dia que els vaig recollir a la guarderia i van pujar al cotxe ben murris.

-          El Pau diu que no ens podem casar.

De tots els contes de fades els millors eren els que acabaven en casori: El príncep Jaume salvava a la princeseta Judit del drac ferotge i el Rei en concedia la mà.

-          I, a sobre, la senyoreta li ha dit que té raó, que els germans no poden. Que esta prohibit.

Els contes són contes i tenen final feliç. De quina altra manera pot ser sinò?. A més, ells no es farien petons amb ningú que no fos el seu germà. Ai no!!  perquè només d’imaginar-ho els venia un fastig terrible.  Ecccs!!!.

-        No mama no. Jo només vull per “novia” la judit.

Qui seria millor? qui podria substituir al seu bessó?

-          Es veritat mama? Es veritat que els germans no es poden casar?

Tu els ensenyes a ser lliures, els expliques que estimar no té condicions, ni classes, ni edat. Que la “bella” s’enamora d´una bestia i la sireneta, que és un peix, ho fa d´un humà.

-          I perquè?

Pel mirallet retrovisor els vaig veure estirar els dits d´una cadireta a l’altra fins tocar-se.

-          Es igual el que digui tothom, Jaume. Tu i jo ens casarem i ja està.

Mai som amos dels nostres destins. Ens ho pensem, potser en un moment donat, però no es veritat.

L’home necessita els seus límits per no fer-se mal i vivim amb ells quasi des del néixer.

Hi ha coses que  cal fer-nos adults per entendre.

N´hi ha d´altres que,possiblement, escapen de la nostre comprensió i no les entendrem mai.

Aquest comentari va ser introduit el dijous, juny 10th, 2010 a les 10:23 hores i s'ha arxivat a coses de nens. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.