juny 8th, 2010
Num 200. Els meus pares?
Dels amors dels meus pares no en sé pas res.
La veritat és que ni m´ho havia plantejat. Aquestes coses les he pensat de gran. De petita, que els meus pares haguessin tingut altres parelles, era impensable. Els pares són pares i fan de pares i prou.
Ara sóc mare i ja no ho veig així.
Diguéssim que la imatge “mitificada” se’n anat en orris perquè he comprovat en carn pròpia que els pares, som pares, si, però tan imperfectes com la resta de la humanitat.
Pel que fa a la meva mare, quasi hi posaria la mà al foc; que el meu pare, per ella, ha estat el primer i l’únic. Que no n´hi hagut cap altre. El va conèixer de nena i per ella, l’home que té al costat, és tan habitual, tan naturalment present, que no crec que pugui imaginar la vida sense ell. Que això sigui amor o no, ah!, aquestes són figues d’un altre paner. Per mi, si. Amor barrejat amb un munt de motivacions més, però, en definitiva, amor.
Si em poso a analitzar, que sembla que avui tinc el dia, gairebé crec que puc assegurar-ne el mateix del pare.
Tot i que ell, a les velleses, se li ha donat per fanfarronejar d’haver viscut una vida de passions, com els mariners, amb una amant a cada port.
Fa riure, tenint en compte que surten junts des dels quinze anys i del poble no es va moure fins els divuit per anar-se’n just a Igualada, que tampoc no es tan gran.
És graciós perquè ho diu amb convenciment i tots sabem que és mentida menys la mare que es neguiteja i es posa gelosa.
Però gelosa com una adolescent desbocada i a ell, que té una arreleta “massoquista”, li encanta veure-la així.
- Mira mama, he estat pensant que m’aniré a viure a l´Africa.
Li va dir fa no encara dos mesos.
I la pobra es va aixecar de la taula amb un dramatisme commovedor que ens va deixar muts. Es va sonar els mocs estridentment i contenint-se els sanglots va córrer a tancar-se a l’habitació. Amb clau.
A ell se li escapava el riure sota el nas.
- Coi papa!!
Però com més li retrèiem, pitjor. Pitjor. Per matar-lo.
Sembla mentida.
A la mare poques bromes d´aquestes, que, d´aquell dia en vuit , va estar malalta una setmana sencera.
juny 8th, 2010
Emília i Joan diu :
Ai Anna!!!, ens hem fet un tip de riure amb lo del teu pare i l ´Africa!.
Res!!, nosaltres vàrem estar a un pel de quedar-nos-hi en aquell continent màgic però si toques de peus a terra més val que no!!!.
Una abraçada!!.
Emília i Joan.
juny 9th, 2010
Imma diu :
Saps Anna… el meu pare, ara als 68 a resultat que parla xinés, tal i com ho dic.
El que vui dir, és que entre línies, jo hi veig una altre cosa. Al pròxim capítol t’ho dic.
juny 10th, 2010
Imma diu :
M’explico.
El que he llegit entre línies, ha sigut amor. Una forma curiosa de fer l’amor, i dic fer l’amor pq amb el temps m’he adonat, que primer, sense intenció i desprès voluntariament, a la teva parella sempre li fas l’amor, cada cop que la veus, un somriure, un que tal?, un petó, un gest sensual que només ell/a veu. Provoquem en un principi sense voler i desprès voluntariamnet situacions per atreurens fins que tenim el nostre moment més intim. I com en totes les situacions anem evolucionant, pq madurem i canviem. I a mida que passa el temps et tornes mes observador i a casa ho he vist amb el pare, fa el que calificaria de “tonteries” com parlar xinés quan li reclamen la seva atenció, treu la pols, escombra i passa fregona!, un home educat masclistament, que abans hagués reventat que fer res de la casa. Ho fa per la mare, per tenir-la contenta i prou. Per contrapartida diré, que no recordo sentir dels seus llavis la paraula t’estimo, però tinc milers d’imatges dels seu somriure especial i dels ullets que diuen, carinyo meu, quan t’estimo, que orgullòs estic de tu, etc…
Podria no parar d’escriure ara mateix, només volia dir, que quan estimem, tots estimem a la nostra manera, es fa sense condicions, acceptant-nos com som, amb una màgia que només poden descobrir els nostres pròpis ulls.