maig 29th, 2010
Num 198 Breu. (el què va passar desprès, final)
No sé exactament quan, però poc, poquet temps després de la festa, em va trucar per telèfon.
Va dir-me que volia saludar-me i explicar-me que finalment se n’anava a baixar un riu, a fer barranquisme, en un lloc que conec bé i del qual havíem parlat també aquella nit.
Les ultimes paraules abans de penjar les va dir ell:
- “Tu i jo sempre serem com Romeu i Julieta.”
* * *
El Carles va perdre la vida en aquella aventura.
* * *
Després de tant temps encara sóc capaç de percebre la seva olor.
No la imagino, la ensumo de veritat: Olor de flors desconegudes i sucre.
Inesperadament. En qualsevol situació, quan menys ho espero.
De vegades la desprèn algú amb qui em creuo pel carrer, de vegades el ventet suau que es cola per sota la porta, o al passar pel davant d’una finestra entreoberta.
A èpoques més, d’altres menys. Fins ara, durant més de vint anys.
Es un perfum curiós que sempre que ve, sempre, em sorprèn, perquè només em permet respirar-lo un sol cop; quan el busco de nou ja no puc trobar-lo.
* * *
La primera vegada que em vaig enamorar jo tenia, tan sols, sis anys.
Era estiu, en un poblet petit, de festa major.
A l’ombra d´un fanalet roig com la sang i de la mà dels seus ulls.
L’estiu del ball. L´estiu en què vam sentir abans de comprendre.
* * *
Jo en tenia només sis.
I ell, ell va resultar ser un àngel a qui, dotze anys després, se li va concedir un permís especial per acomiadar-se del seu primer amor.
* * *
Per tu, allà on siguis….
* * *
- “xineta”, diria. Perquè plores? Diga´m: per qui estàs plorant?
(-*-)
maig 30th, 2010
RAQUEL diu :
nomès em surt una paraulota , òstia, i jo se perquè ho dic.Ni et pots imaginar la sort que vas tenir.
maig 31st, 2010
Imma diu :
…… el cor em batega tant fort, que em ressona el pit i un sentiment cap a una persona desconeguda em prèn aire per respirar. He pogut estimar a travès de les teves paraules i l’angoixa de l’impacte m’anegat els ulls de llàgrimes.
Una mare fantàstica, que escriu … pot ser per desfogar-se? El que veuran els teus fills en tu, espero poder-ho transmetre a les meves per altres vies, quina enveja de mare, … fas uan feina excepcional, i pel que respecta a mi (nosaltres), avui mateix, no tinc paraules. Gràcies Anna.
juny 1st, 2010
Mònica diu :
Simplement no tinc paraules…..
Estic completament d’acord amb l’Imma. Gràcies Anna.
juny 20th, 2010
Marisol diu :
Una história molt emotiva.Sincerament m’ha arribat al cor…