maig 28th, 2010
Num 197. La festa (el què va passar després, continuació)
No, no el vaig convidar. De pensar-hi, no hagués sabut com fer-ho perquè no hi teníem contacte.
Jo no el vaig convidar, jo no, però algú altre ho va fer per mi.
No sé qui, ni com, ni quan, no n’he tret l’aigua clara, però havia d’haver estat així perquè ell va aparèixer sota el llindar de la porta quan feia una bona estona que la musica sonava.
Vaig sentir que arribava algú i, al sortir al carrer, hi vaig topar de morros:
No havia recuperat l’alè de l’ensurt quan ja el tenia a tocar; davant meu, un noi espigat. Amb els cabells clenxats, repentinat i uns ulls blaus, profunds, que em miraven atònits.
- Hola.
L’olor a flors ensucrades i altra volta la pau.
Havia canviat, però no molt. Més corpulent i alt. Vaig pensar que s’havia convertit en un noi atractiu, àgil en el gest i amb la mateix posat poruc de la nit del ball.
La seva presencia m’embadocava de nou.
Creieu-me si us dic que es va fer fosc i va desaparèixer tothom.
Que es va fer un silenci dolç i que no vaig dubtar ni un moment a deixar-me dur.
Ens vam donar la mà i vam seure plegats davant la llar de foc, sense dir-nos res, durant molta estona. Fent llacets de totes mides amb tantes serpentines com ens unien.
Tinc un bon grapat de testimonis del que us dic. Amics i amigues, gent que sabia i d’altres que no, però cadascú a la seva manera va respectar la nostra intimitat. Imagino que intuïen que en el racó de davant la llar hi havia un nus massa ferm per provar de destorbar-lo.
Hi va haver moixaines, carícies i murmuris, a mitja veu. Però no hi va haver sexe en les nostres expressions. Simplement vam jugar a fer i desfer un amor pur i ingenu com només una nena de sis any i un nen de nou poden tenir.
Em va fer un petó, si. I després em va obligar a mirar com el cor li bellugava el pit. Vam riure plegats.
- xineta.
Em va dir, tibant-me per les temples, com quan portava la cua.
Tan junts com si en comptes de dos fóssim u, així de junts.
En canvi, m´ha quedat sempre la impressió de que un tel invisible se’ns interposava, com si tot plegat no acabés de ser real. Era irreal, segurament, perquè el que estàvem vivint allà no significava el principi de res sinó el final que ens faltava; ambdós sabíem que no hi hauria continuació.
Vam reconstruir la historia ajuntant les seves parts i les meves i, pel camí, hi va haver alguna llàgrima bleda, i paraules en negreta que guardo en una butxaca que hi tinc entre el cor i la boca de l’estómac: el paper haurà de perdonar que les reservi només per mi.
Mes de dotze hores. Ni que sembli increïble.
Va marxar la majoria de gent, sense dir-me adéu. Alguns pocs es van quedar a dormir.
Va trencar l’alba i el sol es va despertar espiant-nos pels finestrons. No se’n va anar fins que va ser mig dia.
La llum ens va fer aclucar els ulls quan vam sortir a fora.
Un dia clar. D’hivern però radiant.
L’última imatge que tinc, és d´ell, uns esglaons per sota meu:
Em va posar els dos dits damunt els llavis i desprès va baixar les escales a corre-cuita.
(continua)