Anna Pujabet

Després d’aquell estiu, la nostra relació ja no va ser mai més com abans; ens havíem vist per dins i ara, cada vegada que ens miràvem, ens veiem nus.

Hi va haver més estius, si, més nits de festa major, però no hi va haver cap altre ball i, dels centenars de fanalets que es van encendre a la plaça major, no es va atiar ni un amb el seu nom i el meu.

Vam créixer, i malgrat tenir-nos  present, (almenys jo li vaig tenir sempre), vam esdevenir un noi i una noia en qui la vergonya els va imposar una gran distància. Un pudor absurd que ens va fer desaprofitar moltes ocasions de retrobar-nos.

Fins que ja no n’hi va haver d’ocasions.

Per raons familiars, les vacances al poble s’escurçaven cada temporada i, els darrers sis anys, hi vaig deixar d’anar definitivament.

 Algun cop, només, de visita a l’àvia i prou. Visites precipitades, de compromís.

No el vaig veure més.

Durant molts anys. Massa.

Quan vaig convertir-me en adolescent i vaig descobrir que el món era ple de sensacions per tastar, esperant-me, ple de gent més important, de llocs més importants, de coses importants de debò, quan vaig adornar-me que l’univers sencer m’apuntava , aleshores, el moment precís va quedar sota de tot en la pila dels pensaments especials.

I juntament amb el moment,  també s’hi va colar ell.

A Sant Pere de Copons, allà on l’avi hi tenia l’hort, el pare hi va construir una barraca; en dèiem “la vinya”.

Era una caseta, senzilla, que es va anar fent a terminis, entre tots, i que,  anys desprès,  va haver de vendre’s, per disgust de la majoria i sobretot, per disgust meu.

A la vinya hi anàvem a passar els caps de setmana i era el punt de trobada de la colla dels caçadors i amics. Trobades d’altres parelles joves com ho eren llavors els meus pares.

El Joan,  que em llegeix, ho ha de recordar bé.: els petits campàvem al nostre aire mentre els grans s’afartaven de menjar i de riure.

Va ser un temps feliç, oi Joan?

El dia que vaig fer els divuit anys, i com a regal d’aniversari, els pares em van deixar la barraca només per mi.

Febrer.

Es una tonteria, però, sabeu que vaig néixer el dia de Sant Valentí?

Durant setmanes vaig preparar el que hauria de ser la festa inoblidable de la meva majoria d’edat:

Hi vaig arribar a convidar tanta gent, tanta, que aviat perdria el compte. Hi varem treballar de valent per enllestir-ho: Havia de ser perfecte.

Vaig donar-hi tantes voltes… En varem parlar tantes vegades… Havia de tenir cura que no faltes de res, que no hi faltes ningú, que tot sortís rodó.

I sabeu què?

Que així va ser;  perfecte.

Almenys per mi.

(continua)

Aquest comentari va ser introduit el dijous, maig 27th, 2010 a les 23:23 hores i s'ha arxivat a infantesa. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.