maig 26th, 2010
Num 195. Post post.
He rumiat molt si escriure o no aquest post, post post.
En realitat jo volia fer un bloc que parlés de nens i de mares amb nens, sobretot de mares amb nens bessons. Va sorgint com va sorgint però bàsicament era això el que pretenia; escriure sobre criatures i totes les seves conseqüències.
Irremeiablement també escric sobre mi, es clar, però miro de fer-ho en relació al que tracto, retornant a la meva edat infantil per recordar com veia el món des dels meus ulls d’aleshores i així comprendre’ls una mica més a ells.
El moment del ball dels darrers tres articles té també una segona part que acaba succeint dotze anys més tard i si he dubtat en mostrar-la és precisament per això, perquè acaba passant quan ja no sóc una nena.
L’instant precís viurà mentre jo tingui coneixement i rés del que va venir en els anys posteriors pot fer que que deixi d’existir eternament en mi.
Si he decidit que haig de continuar escrivint sobre ell és perquè algun dia aquest bloc tindrà un punt i final. Algun dia, en faré copies, quatre.; l’imprimiré i li posaré unes tapes gruixudes.
Algun dia, algun Nadal, l’embolicaré i els hi regalaré als meus fills, que seran adults, i ells descobriran que feia la mama quan es tancava al despatx.
Sabran de mi més del que seran capaços de recordar.
De sobte vaig pensar:
Si a les meves mans arribés un bloc com aquest en que la meva mare explica el que jo he explicat en els darrers articles, no podria fer més que preguntar-me:
- que se’n va fer d’aquell nen que una nit d’estiu la va convidar a ballar?
maig 27th, 2010
Imma diu :
Si, per favor…. explica-ho. Llegiré mig en bavia, tal com escoltaria un nen. (I no ho sóc!)
maig 27th, 2010
Irene diu :
Ja en som dos Imma! Tinc la sort d’haver viscut també un instant precís i preciós, innocent, pur i d’una intensitat abrumadora com tu i m’encanta recuperar aquests sentiments amb la teva lectura. Tanco els ulls i puc fins i tot recuperar l’olor del moment. La ment és fantàstica quan ens dóna la oportunitat de recrear sentiments tan increíbles. Vull que ens segueixis explicant però com dius la realitat d’aquell moment és indestructible.