Anna Pujabet

El nostre era un poncell d’un vermell intens i quan ens el van encendre, feia pampallugues com si respirés. Després, com sol passar, es va fer fosc i el color del fanalet ens va pintar de centelles porpra.

Només el frec de les robes i algun estossec llunyà, van precedir les notes d´una trompeta tristíssima que ens va posseir.

Aquest és el moment.

El meu primer pensament feliç, la primera vegada que sóc conscient d´haver sentit que no faltava res; que el món era sencer. Els dos o tres minuts en que la cançó d´amor que la trompeta i la sirena del vestit de lluentons van cantar per nosaltres. Només per nosaltres.

Amagats en un sotabosc de cames d’adults,  al temps que la flama se´ns retratava a les pupil·les i una olor sucrosa m’embolcallava; un perfum de flors desconegudes que em convidava a abandonar-me.

Els seus dits damunt dels meus, la tendresa maldestre de qui no sap, l’expressió més pura d’uns sentiments innocents que no coneixíem i aquella olor que m’entrava pels narius i m’emplenava de felicitat l’ànima i el cos.

Ell i jo. Llaçats per centenars de serpentines sensorials; d’emocions, de sensacions, i de pau. Una pau irremeiablement embriagadora.

L’instant precís.

L’instant que hauria de memorar infinitament, tantíssimes vegades,  en el secret més íntim dels meus pensaments.

L’instant preciós.

Quan la música va cedir i la plaça es va il·luminar trencant l’encanteri, amb els caps a tocar va dir:

-          Mira, se´m belluga el cor.

I tots dos vam poder veure, sorpresos, com la roba ens feia “zum-zum” damunt el pit.

Aquest comentari va ser introduit el dissabte, maig 22nd, 2010 a les 22:50 hores i s'ha arxivat a infantesa. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.