maig 20th, 2010
Num 192. L´instant precís (continuació)
Ell tenia nou anys.
Passàvem les tardes entre les ombres dels carrers, escapant del sol abrasador. El sol encegador que cada matí es penjava d´un cel amb mil matisos de blau, com no he vist mai més.
Empaitàvem sargantanes que els queia la cua i teníem cura de les cries d’oreneta que deixaven el niu abans de temps.
Resseguíem, amb les ungles brutes, camins de terra per fer-hi baixar la saliva a escopinades i, desprès, construíem balses minúscules per les formigues.
Col·leccionàvem capgrossos en pots de vidre i salvàvem d’una mort segura, a l’aigua, centenars d’abelles que, per haver-les ajudat, agraïdes, de trobar-nos s’estarien de picar-nos
Fèiem curses de bicicleta, guerres sense morts, amagàvem tresors i en buscàvem d’antics:
Perseguíem les pistes d’arques replenes d’or de bandolers intrèpids enmig d’horts a rebentar de tomàquets madurs.
Se´ns empastifava el nas d’aquella olor a tomàquet, i la roba i els cabells.
Se´ns gelaven els peus a la bassa i rèiem amb la boca plena de llavors.
El soroll del rec.
L’espetec de les aixades al cavar.
I ell.
(continua)