maig 13th, 2010
Num 189. La frase
Pensant en les necessitats del pobre Miquel del cap anterior, m´ha vingut a la ment una frase del meu pare.
El meu pare és un home savi, que m’estima. El meu pare es la mà que jo escollia de petita, quan encara no li arribava a la cintura. Jo, sóc la nina del seus ulls però ell, també, ha estat sempre qui primer s´ha endut les meves mirades, qui he escoltat sense recels, qui he obeït sense dubtes. Sempre.
Quan els meus primers bessons tenien pocs anyets em va dir:
“El marit que va ben servit a casa no li cal anar de restaurant.”
A mi no m´han posat un vel. No porto cap mocador, ni que em tapi el cap, ni la cara.
Sóc una persona lliure que ha escollit lliurement que fer a la vida i amb qui. Visc en la part del món civilitzat i tinc accés a moltíssimes coses que a altres dones de la resta del planeta els hi està encara prohibit.
Tinc ànima i vot.
Però també tinc una pell tòpica, herència genètica, que s’omple de “ronxes” inesperadament, en el moment menys pensat.
Que aixequi el dit aquella que en els primers anys dels seus fills no ha tingut el temor de que es complís l´amenaça del meu pare. I que l’aixequi també l´home que no se li ha passat pel cap, almenys un cop, que, de fet en tenia el dret.
Si Raquel, serà difícil no transmetre segons quines malalties. I serà difícil, sobretot, perquè nosaltres, com el meu pare amb mi, també ens estimem molt els nostres fills.
maig 13th, 2010
Raquel diu :
Hola Anna,
es curiós, jo penso que ès una qüestió purament educacional, és clar que la genètica no es pot canviar , però els hàbits si.Jo crec que les coses s’han de parlar pel seu nom , que estem carregats d’eufemismes , que per mi els eufemismes son vels invisibles que ens fan agafar pors i manies… però ei ! es una opinió
maig 13th, 2010
Anna diu :
Hola Raquel,
Aquesta “herència genètica” de la que et parlo es pot i s’haurà de manipular. Pel be de tots. Per treure’ns del damunt educacions tan arraigades que quasi bé són una malaltia. Una malaltia que encomanem de bona fe.
Un petonet i gracies, em fa feliç tenir-te observant
maig 14th, 2010
Imma diu :
M’encanta que facis reflexionar al personal. En certa manera ens fa crèixer. I no ens perdem ni un capítol ..!!!
maig 14th, 2010
Míriam diu :
I la dona no pot anar de restaurant???? Uf!! quin tema…. i sort que jo no em puc queixar… el meu passa amb la llauna de l’asturiana al plat… pero malauradament hi ha tants casos… i encara que, com diu la Raquel, eduquem als nostres fills equiparant-los a les filles, qui sap si trobaran el dia de demà una noia que els hi ho permeti…
maig 14th, 2010
Raquel diu :
I tant que si que pot anar de restaurant!!!! I els que jo intento ensenyar als meus fills es a demanar el que necessiten, sempre, i no esperar a que l’altre persona ho endevini. Ens han ensenyat que els homes han d’estar a l’altura ,no se ben be de que i sospito que ells tampoc , que les dones han de saber què necessiten els homes ,a tota hora ,sempre disposades carai! I jo no he vist mai anunciat per enlloc cap curs d’endivinació!!Em sembla que la clau ès parlar,parlar,parlar…de tot ,sense tabús
agost 29th, 2010
Neus diu :
Totalment d acord amb tu Raquel!
Un cervell es massa complexe; no es un objecte estatic te moviment, per tant es impossible saber el que barrina en tot moment, es quasi impossible saber com un mateix reaccionara devant de certes circumstancies, imagina’t pensar pels demes.
Les emocions son impulsos, majoritariament irracionals i per aixo les hem d’explicar, comunicar-les, parlar-les. Es la unica manera d’arribar nos a coneixer i d aquesta manera entendrens. Un sabi va dir una vegada: si observes algu l estona suficient, arribaras a veure’t a tu mateix.
Molts petons Anna. M’estic posant al dia…ja tocava. xx