Anna Pujabet

El Miquel no és un Miquel que no es diu Miquel.

No li passa com la Gemma del cap. 184 que no es deia Gemma però si d´una altra manera. El Miquel no es diu de cap manera, perquè el Miquel no existeix. Me l´he inventat, és de ficció. Però de Miquels, a veure si m’enteneu, de Miquels n´hi ha el món ple.

Aquest Miquel, el dimecres de la setmana passada va arribar a casa baldat: era a la feina des de quarts de set de dematí i només feia una hora que havia plegat. Venia de fer una “cerveseta” amb dos dels seus companys i malgrat es deia que, ell amb això,  no feia cap mal,  tampoc li explicaria a la Maria; ella no ho entendria.

D’ençà que havia tingut els nens que s’havia tornat esquerpa i exigent, una  histèrica, que no el tenia per res. Segurament tant se li enfotia que se’n fes un fart i,  menys encara podria compendre, que l’estoneta del bar li anés bé per desfogar-se.

Només els nens, sempre els nens. No hi havia un altre tema.

Pels nens, la Maria,  havia deixat de treballar i el pitjor es que ella sola tampoc no se´n sortia. Havia resultat menys dona del que el Miquel es pensava que seria i sempre necessitava de la mare o la germana per portar la casa i els nens. Dues bruixes més rondant i criticant i menystenint-lo, a totes hores. Pels nens. 

Altre cop els nens. Aquelles dues criatures emprenyadores que li havien pres la dona i la felicitat, i que ara l’obligaven a dormir en el sofà perquè sinó, amb tants brams de mitja nit, li era impossible descansar.

Si la Maria li ensumava l’olor  li explicaria que l’havien entabanat i que s’havia negat a acompanyar-los però que finalment s´hauria vist obligat per no fer-los un lleig escapant a corre cuita tan aviat com havia pogut, sinó, si no li sentia l´olor,  mentiria, faria veure que se li havia acumulat la feina un dia més.

Un pic va deixar les claus al rebedor i va sentir a plorar el nen,  va notar que els peus li pesaven com dues lloses de pedra; amb prou feines si es va veure en cor d´ arrossegar-los passadís endins.

Quan va treure el cap al menjador va trobar la Maria gronxant el nen mentre provava que la nena engolís el biberó estiradeta a la gandula. Ella també plorava, tenia els ulls inflats i vermells i encara duia el pijama. El Miquel va prendre’s la deixadesa de la Maria com un menyspreu vers  ell; ni s´havia pentinat.

Se´l va mirar. Ell també la va mirar mut i li va venir un gust agrit als llavis quan al apropar-se, a sobre,  ella va fer un gest de rebuig.

Mentre es despullava per dutxar-se, es mirava al mirall i se sentia estafat. Abandonat.  Això no era el que esperava que passés. Ell no podria seguir vivint d´aquesta manera,  perquè encara era molt jove, encara li quedava molt per viure, encara estava de molt bon veure.

Ell no mereixia que el tractessin així. Ja havia tingut prou paciència.

El Miquel era un home fet i dret. Ell ho sabia i mentre es guitava, va recordar el que li havien ensenyat de petit:

Els homes, sigui com sigui, (siguin quines siguin),  han de cobrir sempre les seves necessitats.

Aquest comentari va ser introduit el dimarts, maig 11th, 2010 a les 14:05 hores i s'ha arxivat a obligacions matrimonials. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.