maig 3rd, 2010
Num 184. Qui mana aquí?
La Gemma és una amiga meva que no es diu Gemma.
La Gemma és filla única, amb un fill únic que va tenir en un embaràs únic i en un part que va resultar tan únic com l´ embaràs, el post part i l’alletament del nen. Vaja, un part tan únic com tot el que envolta la seva única vida. Gracies a Déu, també és l’única amiga com ella que jo tinc. Per sort meva i per descans de la humanitat sencera.
Quan era petita la Gemma, qui manava a casa seva no eren els pares. A casa la Gemma manava la Gemma i per mi, que venia d’una “monarquia independent” on només regnava el rei del meu pare, era poc més que “flipant” veure tants adults fent cas de qualsevol cosa que se li empatés en el moment que se li empatés.
Ara la Gemma ha crescut, té la meva edat, així que, més que créixer, envelleix, i sabeu qui mana a casa seva? A casa de la Gemma ja no mana la Gemma sinó el seu únic fill . L’únic, entre tots els éssers vius que l’envolten, que ha estat capaç de manar-li el que ha de fer. I no penseu que li ha costat pas massa: jo diria que la primera ordre del marrec va venir amb el primer plor, així que el va sentir es va doblegar com una “ pegadolça”,
De seguida que la Gemma va tenir la criatura en braços s´en va adonar que aquella era una joguina complexa que li portaria massa mals de caps. Quan el sentia plorar al bressol i sabia que se n’hauria d’ocupar, tan si com si, totes les hores del dia i de la nit, li va venir un mareig que encara no se l´ha tret de sobre. Pobreta ella. Tot i tenir la mama i el papa i l’ávia i el Pere, el seu marit, aquella criatura la turmentava i el temps que tardava a créixer se li feia costós i esgotador, estressant i sacrificat. No en tindria cap més.
- Déu vos en guard!! Que estàs boja tu de tenir-ne tants?????
Així doncs, a la que fes els tres, no li quedava una altre que desempallegar-se’n com pogués; amb la mare, l’àvia i qualsevol extraescolar que li passes pel davant; tan se val si era taekwondo com la flauta travessera o s´hi havia de convèncer l’escola sencera de que al nen li convenien les classes de costura per nenes que feien el dissabte al dematí.
De seguida que el Peret petit va tenir una mica de seny que va veure la mare tan bleda que li havia tocat. Jo per mi que per dintre seu va dir-se:
- he nascut amb la flor el cul i un munt de gent que me la olori.
Ja es pot néixer de bona pasta ja, que si te les ponen totes et corromps abans no canti el gall.
La darrera vegada que vaig trobar-me la Gemma, aquesta em va preguntar breument com m’anaven les coses. Bàsicament, era una pregunta de cortesia perquè de seguida em va explicar com l’omplien les classes de padel i em va recitar de memòria el grupet de “celebritys” amb qui es feia últimament. Quan de sobte, i abans que jo em veies en cor d’opinar, quan, fins i tot sorpresa, va recordar que ella també tenia un fill, va fer un saltiró inquietant, es va plegar de braços, va arrufar els morros i em va dir:
- Ai, jo molt malament. El Peret ha fet quatre anys i no canvia, és molt dolent. Em faig un tip de plorar perquè per més que li dono no està mai prou content. Saps que diu ara? Diu que ell no se´n vol anar a dormir a les nou com els altres nens, que ell vol mirar la tele. Estem esgotats. Al final hem decidit que millor que quedar-nos els dos llevats potser serà fer torns, un dia el meu home i l´altre jo, fins que al nen es cansi, li agafi son i se´n vulgui anar a dormir.
Tal i com us ho explico.
maig 3rd, 2010
Míriam diu :
cada vegada m’agrada més tenir 3 fills!!!!! :-p
maig 3rd, 2010
Emília diu :
Jo soc filla única y neta única… ja veus, molt única. I des d’aquesta doble unicitat, et diré que el problema de la Gemma i el seu Peret és dels pares d’ella, que la van criar com si fos el centre del univers I ara ella fa el mateix, i a sobre incapaç d’assumir el mínim esforç. No m’extranyaria que li fes nosa… La unicitat requereix uns pares que ho tinguin molt clar, amb tot l’esforç afegit que, encara que a simple vista no ho sembli, això comporta. No és tan fàcil educar al teu fill/a restringint la teva permisivitat més enllà de la que potser tinguin altres nens que no són únics, no és fàcil negar una tonteria només per el fet de que comprengui que no es pot tenir tot, ni és fàcil inculcar-los una mica de “picardia” o “dolenteria”. perque no arribis a gran amb el lliri a la ma, y a sobre et pensis que ets el rei del mambo. I això és dur per ells…Ja de gran, n’haviem parlat molt amb el meu pare: no volien una filla/neta bleda assoleiada. I encara que quan era petita no ho entenia, de gran ho he entés perfectament, és més els ho agraiexo de tot cor.
Moltes vegades, quan parlem amb els amics i coneguts de la problemètica dels fills únics quan són adults, els recordo que jo ho soc… y sempre em diuen el mateix: “Ah, si, però tu no comptes, ja ja ja”. I en coneixo alguns més que “no compten”.
I és per això que recalco que el problema no és la unicitat, sino la mala gestió que els pares en fan.
maig 3rd, 2010
Anna diu :
Emília,
De veritat jo també penso, encara que sembli una contradicció, que els pares de fills únics tenen tres vegades més feina que la resta de pares amb més fills.
maig 4th, 2010
Imma diu :
Crec que teniu raó, els pares que han sigut fills únics poden tenir mes feina a l’hora d’educar els seus, però no us equivoqueu, tothom té el dret i l’obligació de pensar en el que fa o farà en qualsevol aspecte.
Per res del món educaria a les meves filles com em van educar a mi, no per res, senzillament jo no sóc com els meus pares, agafo en esencia el millor que em van donar i la resta és de collita pròpia, i espero que elles facin el mateix.
Un petò ben fort Anna.
maig 4th, 2010
Anna diu :
Evidentment, m’atreveixo a dir que la majoria ( no tots) de pares actuem de bona fe i amb la millor de les intencions perquè ens estimem als fills, alguns ( tampoc no tots) fins i tot, per sobre de si mateixos. El problema està es que n´aprenem sobre la marxa i, com en qualsevol activitat en practiques, la caguem també sovint. Llàstima de no comptar amb un període de proves per poder avaluar les conseqüències abans de aplicar-les en serio. Que tal si proposéssim idear una escola per aprendre a fer de pares?
maig 4th, 2010
Emília diu :
Imma, no em referia a la dificultat que tenen els pares que son fills únics, sino als que tenen fills únics, ja que encara no tenim al nostr@ fill o filla y no puc parlar des de la prespectiva de mare… però si de la de filla única.
Per descomptat que cada pare o mare té la seva manera de fer les coses, i que no es poden generaltizar, perque cada fill necesita una manera diferent d’educació i estimulació, però el tronc bàsic, la idea global, crec que sí que ens venen donats per la educació que hem rebut nosalatres.
I tens tota la raó Anna, que la immensa majoria de pares en la nostra societat intenta el millor per els seus fills, però si que penso qui hi ha un periode de evaluació: quan els pares són grans i dependents saben si ho han fet prou bé.
I en quan a l’escola… NOOOOOO. Ens sortirien els fills estereotipats tipo robotets, ja ja ja
I axí que… desprès de tanta teoria bufona, veurem com m’ho faré quan arribi el nostre fill/filla de entre 5 y 6 anys… Espero que aquest bolg encara funcioni per demanar-vos SOOOOOOOS!!!!!