Anna Pujabet

Com que de vegades tinc menys seny que el poc seny que pugui tenir el meu fill més petit, resulta que ara sóc  dins la recta final d’un projecte tan ambiciós com absurdament ambiciós.

I es clar, com que hi va haver un dia que vaig dir-me “si jo puc”,  ara em toca complir: perquè això si que ho tinc; encara que la cagui, i me’n adoni a la meitat, jo no cago mai a mitges; si ho he començat ho acabo.

Perdoneu que no us digui el que em porto entre mans, creieu-me, tampoc paga la pena.

L’únic que si que us vull dir, sobretot a les mares que em llegeixen, és que nosaltres, les dones i mames, som capaces de fer qualsevol cosa que ens proposem, d’aquí el meu embolic,  i no tenim perquè aplaçar-la a dintre de deu anys quan els fills s’emancipin i tornem a sentir-nos essers independents.

Mentiria si no m’he menystingut moltes vegades. En aquests moments i amb l’historia que m’ocupa,  també m’he vist insegura i he pensat que no feia altra cosa que perdre el temps:

No es perd el temps que un es dedica a si mateix.

Ara em noto poruga però sé que divendres tindre una enorme satisfacció.

Falta desitjar-ho de debò, com fan els nens, perquè les coses passin de veritat.

Desig i esforç, clar. El valor sempre és proporcional al cost. “El que res no costa res no val”.

Volia dir-vos això i també que em disculpeu, perquè, el que resta de setmana, hi penso dedicar  totes les meves estones lliures, que espero que siguin moltes, i  per tant,  hauré de deixar el bloc amb un punt i apart molt llarg:  segurament, fins el proper dilluns.

Sé que, quan torni, hi sereu i el saber-ho em reconforta. La vostra invisible presència m’enforteix.

Gracies per tenir tanta paciència amb mi.

Aquest comentari va ser introduit el diumenge, abril 25th, 2010 a les 22:30 hores i s'ha arxivat a pensaments. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.