abril 19th, 2010
Num 182. No em piquis
La majoria de pares que no ho admeten en públic, han picat o piquen, en ocasions, als seus fills.
Fa falta estar en petit comitè i en confiança perquè una ho reconegui i l’altre es vegi valenta per dir-ho també i, si la majoria és aplanant, aleshores, aquell o aquella sentenciarà que no només ho ha fet i ho fa, sinó què, a més a més, va molt bé, perquè, això, als nens, els hi convé.
I ho està dient convençut.
De fet, hi ha una màxima en psicologia que diu que tota persona que maltracta va ser, en el seu dia, maltractat. Per tant, ho pensa.
En concret els nois, ara pares, accepten sense qüestionar, que la violència que van patir de petits la mereixien perquè eren molt dolents i que, gràcies a ella, ara son homes de profit.
Per mi, es descoratjador escoltar això. I ho he sentit a dir a més d´un en distintes tertúlies disteses de sobretaula.
El que en la nostra infància era un mètode correctiu que s’aplicava a gairebé totes les cases, ara està mal vist. I es fa, però no s’explica.
Jo, de nena vaig presenciar algunes pallisses que hores d’ara costarien la presó: tinc molt present a aquell pare que colpejava sense miraments amb la sivella del cinturó l´esquena del seu fill.
Fins i tot la meva mare, que és una santa, m’havia perseguit, també, amb l’espardenya als dits però, gracies a Deu, la seva agressivitat era més còmica que una altra cosa.
Era habitual, era normal. Us en podria citar mil exemples.
Personalment, no crec que allò tingui a veure amb el que es fa ara. Les d’avui, “aquestes bufetades d´un moment donat” sortosament, no són comparables als maltractaments que va patir la canalla dels 70 o els 80.
En canvi, no deixen de ser innecessàries. Per mi, restes tercermundistes del nostre comportament social.
Els que no heu tingut fills encara estareu, fàcilment, d’acord amb mi .
Els que en tenim sabem que no es tan senzill frenar els impulsos en algunes situacions desequilibrants. Però no deixa de ser això: falta de control i impotència.
Qui pica un nen és perquè no te mes recursos i per tant, ha perdut.
Una amiga meva diu que si no he picat mai als meus fills és perquè he estat de sort amb ells, que caldrà veure que passarà amb els petits.
I, hi estic d’acord.
Ho sé. Sé que he estat de sort en tenir-los i aquest es el meu punt de partida per no haver de posar-los mai la mà al damunt. El segon, és que no vull que el seu respecte me l’hagi de guanyar a cops.
Em respectaran perquè els hi ensenyaré com fer-ho per sempre i no tan sols mentre la meva força física estigui per sobre de la seva.
abril 20th, 2010
Imma diu :
… una del 66 et diu que em vaig sorprendre a mi mateixa, quan donant una bofetada a la meva filla vaig veure uns ulls interrogants …. no m’en he amagat mai pq no he pogut, ho va anar explicant a tothom i ho explica !!! per dir quina merda de sopar, jiji
Però des de llavors vaig apendre a gastar saliva i a qüestionar que havien fet a casa meva.
Només et diré, que és dur, molt dur, però aprenem a ser millors, no hi ha mal que per be no vingui …
Encara que més d’un clatellot s’han emportat les dues
quan ja no he pogut més, tens raó, és impotència, falta de recursos, per més que ho he volgut, de petites a vegades no saps, et colapses. De totes maneres el pas ha sigut de gegant, elles seràn millors mares, estan una centuria de graons per davant meu i son nenes.
abril 25th, 2010
Joan. diu :
Hei Anna,
Sí, vem passar uns anys una mica difícils quan erem petitets!. El pare per defecte sempre rondinava, i amb la seva mala baba, sempre li tenía respecte!. Si em picava de petitet no me’n recordo.
El que sí recordo més bé a l´escola. Vaig començar a estudiar a l´EGB quan encara hi regnava el régim del “Cisquet”, i quan es va morir encara hi van quedar “reminiscències”!.
Al llegir aquest capítol m´ha vingut a la memória quan el professor que tenía de 3er a 8é d´EGB, em picava sovint. Em donava una bona galeta a la cara que em tombava de la cadira, ehhh! sempre tenía la raó, ho reconeixo era molt trapella…..jaja, que dolent que era!!!.
Aquest estiu passat el vaig trovar pel passeig del poble a on hi tanco el cotxe. Anava amb un bastonet, feïa quatre passes i parava tot cansadet, i així tota l’estona.
Ell té ara molts anys!, crec que uns 85 cap a 90. Em vaig aturar i el vaig observar” vaig pensar, aquest home era el que en fotía les clatellades que en feïa caure de la cadira a l´escola”.
Em vaig aturar davant d´ell….i es va haber d’aturar…
Vaig parlar dient “Jaume”.
Ell amb el cap acotadet com un pollet vellet en va contestar “tot tremolòs”, no el coneixo deixi´m continuar!.
Vaig contestat, Jaume sóc jo “amb el meus noms i cognoms”, de sobte va alçar el cap i en va mirar….
El silenci va continuar durant un segons… Ell tenía la mirada fixe a la meva cara, com si en coneixès i en tingues por de quelcom. Crec que potser que ara ell era el dèvil, i poder tenía por de que li tornès tot alló que vaig rebre, quan era petit!
Em va respondre, sí, si que et coneixo, fa molts anys que no et veïa. “En mirava a la cara tot tremolòs, com si tinguès por de rebre el que m ´havía fet de petit”.
Vem estar parlant una bona estona i el vaig felicitar per totes les clatellades que en va donar, ja que totes m´he les mereixía!. I al final li vaig donar les gràcies!.
La veritat és que aquelles èpoques hi havía molta “mano dura” a les escoles, poder reconeixo que massa, i havía uns extrens massa desproporcionats a l ´hora de rebre quan ets petitet. Jo mateix de petit reconeixía que a vegades plovíen de tot àrreu sense culpa, només per defecte!.
Nosaltres estem en espera d´un petitet, dupto que mai el piqui. si més no, faré servir la teva tactica. No vull “guanyar-me el seu respecte a cops”.
Bueno m’alegro de poder explicar per aquí aquestes coses personals, ja que només ho havía explicat a dues persones lo de l´estiu passat i ara ho saben moltes més!.
Records!
Endavant amb el teu Blog!.
Joan.