abril 15th, 2010
Num 181. El càstig i els bessons
A mesura que els bessons creixen i les seves neurones es reprodueixen hi ha un desdoblament d’interessos.
A la que s’apropen als tres anys, la primera persona de la seva llista de dependència es bifurca; per una part hi ha els pares (més que res la mare) i per l’altre el seu germà bessó. Tot un intrús per nosaltres perquè ens dificulta molt el xantatge.
Si que la mama l’alimenta, el consola i el protegeix però, cada vegada necessiten menys tantes atencions. Així que es fan grans, mengen per costum i es posen malalts en comptades ocasions, i són més llestos, clar: els interessa alguna cosa més que sobreviure.
En canvi el seu bessó es allà, sempre.
I li fa costat en les nombroses dificultats de la vida; com, per exemple, moments de relació social, al parc o a l’escola. I també, com no, amb les seves maleses:
- La mama haurà d’estar pendent tan si vol com si no perquè la farem tan grossa com podrem.
A la que entenen: “mellizos unidos jamas seràn vencidos”, agafa’t.
Així que si no ho promous, millor.
Desprès no diguis que no t’he avisat.
Si ens entossudim a tractar-los com si fossin un, reforcem aquest lligam i tot i que es encantador veure’ls tan units, també és perillós per la seva autonomia i, com no, per la seva educació.