abril 6th, 2010
Num 177. l´escena
La iaia Minga en duia agafada del canell. Em tibava travessant la plaça de la Bomba de camí a la casa.
Veia voleiar la bata blava i les cames seques i masegades fent passes llargues en unes sabates balderes que no podia atrapar. La pols de terra eixuta s’aixecava empesa pel ventet dolç de finals d’estiu: al nostre davant i al nostre darrera i per sota de dues orenetes cridaneres que jugaven.
Els seus ulls de bruixa em van mirar poc abans de posar la clau al pany i fer-me passar escales amunt i jo em vaig quedar quieta, esperant que tanqués. Els cabells vermells i aquelles celles pintades a pols amb un llapis negres, i la boca vermella de llavis amples i prims.
- Au puja, puja.
Va estendre la mà amb els dits ossuts com branquillons i jo em vaig encarar esglaons enllà, amb una maneta repenjada a la paret, amb els narius plens d´olor a ranci.
La casa de la iaia no feia mai olor a menjar.
No tenia les escalforetes ni els raconets de les cases acollidores. La casa era com ella, distant i útil. Solament tant útil com fos necessari. Ni més ni menys.
- Tira, tira.
Poc abans de l’habitació de l’avi hi havia el menjador. En dic menjador perquè disposava d’un moble llarg, dels que servien per guardar vaixelles i una taula amb cadires.
No recordo haver-la fet servir, la taula. Perquè? si teníem el bar.
La iaia vivia pel bar i en el bar hi vivíem aquells que ens estàvem amb ella. Un bar, a peu de carretera. Un bar que li va costar la salut i on, a copia de temps, hi va anar fent clots per amagar tot allò que ella li demanava a la vida.
Abans de creuar la porta vaig girar el cap.
Sobre l’aparador una ràdio antiga que no es podia tocar i la nina del temps. Una senyora de tacte rugós que no feia més d’un pam i que canviava de color segons es preveia que faria.
- Es blava, iaia. Que potser vol dir que nevarà?
- Nevar? Au va, entra. Ves a veure l’avi.
L’avi Jaume jeia estirat en un llit que a mi em va semblar immens. Ni el mar era tan ample com aquell llit. Els llençols feien ones blanques a tort i a dret i al final de tot, en el horitzó del capçal, l’avi era un ser diminut pintat del mateix color que la roba que l’arropava.
- Vine, Anna, vine.
Però a mi em va fer por.
Ni les seves llàgrimes moribundes, ni les paraules que m’arribaven del seu alè tan dèbil.
On era l´escuradents?
Els meus pares van sortir de sobte de darrera les cortines del balcó, on havien estat des del principi, esperant, suposo, que la meva reacció fos un altre.
Es van enfadar amb mi.
El pare, la persona a qui jo més estimava al món, imagino que pres del dolor de veure agonitzar el seu de pare, estava terriblement disgustat pel meu menyspreu.
No es van parar un moment a mirar com era el mon des de la meva alçada, ni des dels meus ulls sense filtres.
En els seus darrers dies, poc abans que morís.
Va ser així com li vaig dir adéu, sense saber-ho.
Em vaig fer un tip de plorar.
Primer pel mal de l’ira inexplicable dels adults i desprès, quan ho vaig entendre, per la meva falta de valor.
Ara, estic segura que, ell, algú infinitament tan bo, no m’ho pot tenir en compte i el meu pare, sabeu? El meu pare, avui, ni tan sols recorda l’escena.
Coses importants en un moment donat.
Coses punyents que desapareixen sense deixar-ne rastre.
Es curiòs, fa tres dies que vaig anar a Copons, per casualitat, desprès de tant anys…. Del bar de la meva iaia, del bar de la Minga, no en queden ni els fonaments.
Em sap greu no haver-hi estat quan el van enderrocar.
Estic segura que de parar l’orella, d’entremig les pedres, s’hi hagués pogut escoltar la veu de la iaia.
I la del avi.
I la meva, quan només era una mico filós que corria entre les taules amb els genolls pelats i amb el nas ple de mocs.
abril 8th, 2010
Joan. diu :
Hola Anna.
Al escriure aquest capítol m´has fet venir records de quan era criatura!.
Me’n recordo d´una “escena” de quan era molt petitet,
de quan el besavi es va morir al meu costat. Estava al pis de l´àvia, a la taula del menjador amb ell al costat, i de sobte com una estàtua de cera es va quedar inmòvil amb el got a la mà… Alguna vegada el pare ho ha comentat i sempre li he contestat que encara me’n recordava, i ell sempre em respon, que no pot ser, que era massa petitet!!!.
També al sentir parlar d´aquest poblet del capítol m ´han vingut records ja oblidats, enterrats dintre del caparró… de la memòria de peix que posseeixo!!!!. He tret la pols o la runa de tots els raconets trovant un filet per estirar…. i encara no s´ha trencat!.
He trovat recods de persones o bé personatjes reconeguts de l’ entorn de Copons que ja fa molt temps que ens han deixat. M´han vingut “escenes” d´ells, m ágradaría anomenar-los!. Tots ells treballàven els camps i compartien les aficions dels nostres pares.
El primer el “Brunet”, aquell home tant eixerit i divertit amb el puro als morros sempre apagat i la seva gran panxa . Recordo quan anáven a pescar crangs amb ell a la riera de Veciana.
També recordo a “l´Almirall” amb la seva veu peculiar, amb el seu mal d´esquena que sempre el molestava, i les seves bestiades, que sempre solía fer.
També del “Carnicer”, aquell xicot que al final va trovar novia i que ens va deixar d´aquest món tan jove!.
Tibant i tibant del filet, m ´han vingut records de quan anávem la quitxalla i els grans a la caseta de que vosaltres en dieu “la vinya”.
Quan en aquest capítol parlaves d´un bar a peu de carretera, m ´han vingut uns records molt i molt oblidats!!!. He recordat quan feïen les trovades amb els pares en aquell indret. I de quan anàven desprès de dinar amb les bicicletes a buscar gelats a un bar a peu de carretera que de ben segur, era el que tu parles en aquest capítol.
També m´han vingut a la memòria unes “escenes” les quals eren desprès de dinar. Me’n recordo d´aquelles sobretaules que arrivaven fins la nit!. Amb tothom explicant acudits, i sobretot el teu pare. Era el que s´enportava la palma…. ja, ja, sempre en tenía de nous i pocs en repetía!. Me’n recordo de nosaltres “la quitxalla” de quan jugàvem al “pilla pilla”, “tric i amagar”, “cavall fort” i molts jocs més.
També m´hen recordo de quan teníes la destresa amb el “cub de Rukbic”, el feïes tornar als colors originals amb un no res!. A mi aquell cup en tenía avurrit… Em feïa vergonya però al final et vaig demanar si podíes tornar el meu cub als colors originals, i així va èsser… el vas tornar als colors originals amb un tres i no res!!!!.
Ufff!!!, ja no estibo més del filet perque no acavaría mai!!!!.
Quins anys mes macos que vem passar quan erem petitets!!!.
Una abraçada!!
Joan.