abril 1st, 2010
Num 176. L´avi
El meu avi va morir quan jo tenia cinc anys. Va morir, just el dia en que en feia 65, el dia del seu aniversari. Com si no hi hagués més dies a l’any….
Se’n va anar d’aquest món sense saber que la mare duia al ventre el darrer hereu del cognom; un nen que naixeria uns trenta dies més tard, i que, d’haver-ho sabut, d’haver sabut que era un nen, ben segur, se n’hagués anat més feliç, molt més confiat.
De l’avi Jaume guardo poquíssims records, però en tinc:
Era un home bo i divertit, que sabia fer trucs de màgia, amb la màgia dels mags de de debò, i que m’asseia a les cames per ensenyar-me una cançó; la del “ julivert meu”. Tant complicada.
O no.
Potser aquesta me la va ensenyar el Serafino, client habitual del bar dels avis. Aquell senyor arrugat que demanava, sempre, “carajillo” de conyac. – Amb un ditet de conyac, si us plau.
Tan se val, del meu avi, com de la majoria d’avis, només en sé coses bones i per mi, és una mena d’ésser extraordinari que va viure en una època antiga. En uns temps remots i difícils que li van deixar la mirada trista.
Tenia els ulls “tristots”, si, però pels sentits se li escolava una ànima de pallasso. Un pallasso ”tirititero”. Un pallasso, com els d’ara; sense pintar.
Una ànima blanca que li feia eixamplar els llavis amb un somriure, llarg i tranquil, quan em donava la ma. Un somriure que, quan passejàvem plegats, li feia ballar, perillosament, l´escuradents de la boca.
Un escuradents tremolós, que davant del meu astorament, no queia mai.