Anna Pujabet

Sé que, per ara, el més extraordinari que he fet en la vida ha estat tenir dues bessonades. Ho sé. I  a això em dedico, en cos i ànima. Les vint-i- quatre hores del dia.

La casualitat ha volgut que fos mare així i aquest parell “d’anècdotes”  m’han donat el títol que sustento orgullosa. Un titol que em subratlla però que, evidentment, no ho diu tot de mi.

Fa un any, la meva vida era molt diferent.

Quan el Jaume i la Judit tenien quatre mesos, incapaç de mantenir la feina per les enumerables baixes per ocupar-me’n i la impossibilitat de fer hores extres ben remunerades,  vaig decidir obrir un negoci propi que em permetia treballar i estar amb ells totes les tardes.

En qüestió de, aproximadament set anys,  em vaig convertir en empresària amb un grapat de gent al meu càrrec.

Recordo tenir-los als braços plorant i, amb el telèfon damunt l’espatlla, mirar d’entendre que em deien des de les botigues.

Recordo anar-me’n de fires amb el cor en un puny perquè l´un tenia febre i l´altre els llagrimalls inflamats per la  conjuntivitis.

Però,

Recordo també, l’eufòria d’haver fet una bona operació, d’haver tancat un tracte immillorable i la satisfacció de baixar persianes un vint-i-quatre de desembre al vespre i que tot hagués sortit rodó.

Sabeu que tinc molt present?

Les ànsies de marxar de casa i les ànsies de tornar-hi.

I, per aquesta barreja d’ànsies,  durant anys he defensat que la mitja jornada és la millor opció per la maternitat.

Desprès, ara, el meu modus vivendi s´ha modificat, demà o passat us explicaré com i perquè, però quan em pregunten sempre responc:

Tot es pot fer.  Es clar que es pot fer!!

Soc una dona i la condició femenina és molt a prop de la dels superherois.

Aquest comentari va ser introduit el dimecres, març 10th, 2010 a les 11:42 hores i s'ha arxivat a convertir-te en mare. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.