Anna Pujabet

Els nens d’any i mig, dos, com ho són els meus petits, acostumen, encara, a anar amb cotxet a tot arreu.

Amb els bessons, com que, la majoria de  trastos son més feixucs que els d´un de sol,  si pots, ho evites.

Ja caminen, i doncs? Treure el troleibús és més emprenyador que agafar-los de la maneta i poquet a poquet, anar fent.

El problema s’esdevé, quan, el seu cervellet poc fet, té connexions irracionals i decideix, per exemple; tirar-se per terra o girar en direcció contraria.

Aquestes cosetes supèrflues, si te las fa un fill únic o el petit de més germans, potser, fins i tot fa gràcia. M’ho imagino,  i sinó, en un moment donat, si te’n afartes, te’l penges del coll i per puntades de peu que doni,  sempre guanyes tu.

Ara bé, si  el que portes de la maneta son  dos matèries grises,  igualment “involucionades”, i els dona per amotinar-se a la vegada, suaràs com un vedell, encara que sigui ple hivern i faci fred. T’ho dic jo.

Mètodes per contraatacar: n’hi ha pocs.

No t’hi escarrassis a fer-los-hi entendre. Si això et tranquil·litza a tu, doncs parla tant com vulguis, però que sàpigues que no processen res del que els estàs dient. Ells estan “a lo seu” i com més t’angoixis més gràcia els farà.

Aquest son els meus trucs:

1. Preveure el doble de temps per trajecte per si sorgeixen, això, imprevistos.
2. No oposar resistència.
3. desconnectar-te tu algunes neurones per tal de poder establir comunicació des d´un mateix nivell mental.
4. No els facis xantatge (no guanyaràs per piruletes de petits i per dentistes de grans)
5. Converteix el trajecte en un joc.

Quan vaig a buscar els meus fills petits a la guarderia, de vegades, sortim fent el trenet. D’altres,  fem veure que som gegants i estirem molt les cames o fem peuets de formigueta que caminen molt de pressa, però, si haig de triar, el que més gracia els fa, es fer corrent un tram petit per parar en sec i desprès començar de nou.

Gracies a Deu, ja fa molt que vaig perdre el sentit del ridícul.

Per ser sincera, en els meus passejos pel·liculers , arriba un moment que ni me’n adono de que, per allà on passem, n´hi ha uns quans ulls que ens miren atònits.

Aquest comentari va ser introduit el dijous, març 4th, 2010 a les 12:44 hores i s'ha arxivat a trucs per distreure´ls. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.