febrer 26th, 2010
Num 169. Perquè ploren els nens
“Ni que sembli increïble, la història que explicaré està basada en fets reals.”
El Pau va fer els dos anyets i a la guarderia ho van celebrar, com és costum, amb la seva corona de gomets.
Li van cantar la cançó i al pati, els grans, se li apropaven per felicitar-lo.
Era el petit reiet de la classe a qui tothom feia compliments; les mares dels altres nens, les cuineres, les senyores de la neteja.
Però el Pau no estava content.
El Pau estava trist i somicava a tothora.
La senyoreta se’l va pujar al coll pensant que potser tanta atenció l’amoïnava, i, amb ell en braços, el va dur a les altres classes del parvulari per veure si això l’animava.
Però el petit Pau, feia morrets, tombava el cap i sanglotava.
I aviat els somics es van convertir en plors.
Li van posar el termòmetre i li van estrènyer l’orella per comprobar si li feia mal.
- Potser és que te son?
Se’l passaven de mans en mans i ningú sabia el què.
Pobret Pau.
En el dia del seu aniversari i que malament ho estava passant.
Al final és va decidir trucar a casa i en un no rés l’àvia el va venir a buscar.
- No sabem que té
- Pots comptar que alguna cosa li ronda.
Quan el nen va veure l’àvia es va calmar una mica, li va repenjar el cap a l’espatlla i va fer adéu, sense esma, amb la maneta.
La senyoreta amb tots els nens al darrera se’l van quedar mirant i li van dir adéu també.
Encara li havien de cantar una vegada més. No podria ser.
Quina llàstima.
La mare havia decorat la casa amb globus i aquell vespre venia tota la família a sopar.
El banyarien i li donarien una mica de Dalsy a veure si almenys aguantava per fer-li les fotos bufant les espelmes del pastís.
- Que ha passat ? Va preguntar el pare quan el va veure.
- Tot el dia que plora. Han trucat de l’escola perquè l’anéssim a buscar.
Quina mala sort.
Amb lo guapo que estava amb la seva coroneta de rei.
Quan aquella tarda, la mare i l’àvia, van despullar el Pau, van descobrir, també, perquè plorava el nen.
Ho van descobrir, concretament, en el moment que van provar de treure-li la corona del seu dia de glòria, i es van adonar que, qui fos que hagués estat l’inconscient, li havia grapat la cartolina directament al cap.
- Qui els va matricular.
- Pobret fillet meu.
No cal que escrigui més.
No cal ni que descrigui l’expressió de la cara dels que estaven allà.
Senzillament, no hi ha paraules..
febrer 26th, 2010
tina vallès diu :
Hòstia. Qui els va! Uf. I com està el Pau avui? :-S
febrer 26th, 2010
Anna diu :
El Pau, que no es diu Pau, va superar l’incident sense problemes. El va superar molt millor que els seus familiars directes que encara ara se’n deuen fer creus.
Una proba més de que els nens son més forts del que ens pensem!!!!!!
febrer 26th, 2010
Mònica diu :
Ostres!!! Tens raó…… no hi ha paraules
febrer 26th, 2010
Carme diu :
Jo conec a aquest nen que li va passar aixó, aquest any fará dos anyets, però lo més fort es que al poc temps de pasar-li lo de la corona, la mare, farta de sentir al nen plorar tot un matí sencer, sense sapiguer perqué, el va vestir i se’l va endur a passejar, després de tants plors, ja no podia més, es va assentar en un banc del passeig, el va agafar a braços i se’l va mirar, va pensar, tindrá calor??estará malalt?li va treure la samarreteta i es va adonar que………. teniá la pinça de la pipona pesigada a la pell!!!!deu meu quin mal!!!!!Pobret Pau, espero que quan sigui gran no s’enrecordi d’aquestes coses, i no li tingui en conte a la mare.
Un petó molt gran Anna.
P.D Que sapiguis que encara que em talli escriure’t, el llegeixo cada día!!!!!
febrer 26th, 2010
Anna diu :
Ole la Carmela!!
I és que lo del Pau no te desperdici…….
Que sapigueu que la Carme, a part de ser la segona mare dels meus fills, també és una de les meves majors fonts d’inspiració.