febrer 16th, 2010
Num 163. Comparatives
Ens assemblem.
O no.
Aquella és més alta, l´altra més prima, però jo soc més llesta que tu i tu ets, de sobres, molt més simpàtica.
Mira fins quin punt comparem, contínuament, que basem la normalitat amb el que fa la majoria:
Si tothom ho fa, doncs, aleshores està bé. I si vols ser rara, ves del revés.
- Com no puc deixar que surti fins les tres de la matinada, deia l’Antònia, si ho fan tots els de la seva edat?
Així de fàcil.
Només cal que et convencin que el que demanen te denominador comú, i les portes de la llibertat s’obren en un “abracadabra”. Plaff.
Que no ho vam fer nosaltres també?
- Sexe als dotze anys? De que t’escandalitzes, si això ara és normal.
Normal?
Es clar, ho és si comparem:
Tan normal com l’ablació en segons quins països.
Tan normal com lapidar, matar a pedrades, per una suposada infidelitat.
Sabeu qui mana al món?
Sabeu qui mana ara?
Nosaltres. Els adults.
Uns ho fan des del govern i d’altres, ho fem, des del menjador de casa nostre.
Els que manen posen les normes i les obliguen a complir.
Regulen les majories amb les que comparem i, a conseqüència, assenyalen les normalitats.
Sempre hi ha alguna cosa a fer.
Amb seny.
No ens conformem a que les comparatives arribin a normalitats que ens destrueixin.
No ens hi desentenguem.