Num 159. Abús de poder (continuació i final)
No em van castigar. Ni em van renyar.
Crec que en van tenir prou sabent que tot havia quedat en un ensurt.
Ho van entendre com “coses de canalla” i ja està.
La veritat es que de vegades em sorprenia que per res es muntés un sidral i que per coses importants es fes com si fos tan normal. Allò havia estat important, aquella sang…no es mor així la gent? I si s’hagués mort, tampoc no m’haguessin dit res?
Vaig estar apunt de confessar perquè tenia el dubte que potser no havien entès bé les explicacions histèriques i repetitives de la Neus però, al final, em vaig pujar al carro del “que no n’hi ha per tant” i en algun moment, fins i tot, me’n vaig riure del “caguetes del nen”.
La gent gran no s’equivoca mai, vaig pensar, i potser no s’equivoquen perquè fan veure que no s’han equivocat.
Però vaig aprendre la lliçó, tot i que reconèixer els meus errors segueix sent una assignatura pendent que arrossego.
Sempre i sense excepcions, compleixo les meves advertències i amenaces però, arran d’aquells fets, mai no en pronuncio ni una que pugui produir més danys que beneficis i de la que no em pugui assumir les conseqüències.
Els meus fills saben que soc una barrera insalvable quan dic que “no” i que els “càstigs de la mama s’enganxen” i no es “desenganxen” fins que s’hagin complert.
Però ho faig amb una justícia lliure d’egoisme personal, de vegades, fins i tot, en perjudici meu.
Segur que sabeu que vull dir.
Estic convençuda que, ara que som tots adults, el Marc ja m’ho ha perdonat.
De totes maneres, per si de cas:
Ho sento. M´en penedeixo d’haver fet que ho passessis malament. Perdona´m-ho germanet.
Seguiment anècdota | Comments (2)2 Contestes to “Num 159. Abús de poder (continuació i final)”
Ves a una contesta
Hola germaneta estas més que perdonada.
Ara deixem explicar una mica la meva part de la historia.
Resulta que si que estavem mirant la peli i tot això..Jo ja estava molt neguitos i feia el que fos perque aquella situaciò canvies.Cada vegada que sonava la musiqueta aquesta de la po m’agafavent tots els mals.Era sentir aquells violints de terror quant en venia una cagalera inhumana.Casa nostre (com tu bé saps)era de parets molt finetes ,això vol dir que alla on m’ha amagues els violints del mal em seguiriant.
La veritat es que era superior a mi ,no volia saltar-me les ordres establertes però era inevitable. El “conde dracula” tenia que desapareixa i punt.
Aleshores em vas agafar per la força i tot i les meves supliques vaig acavar petant al quartet de la lavadora secadora.
Mira no es per fer-te sentir malament però tinc que confesar-te que mai he passat tanta por en la VIDA.
De fet quan em portaves a rastres pel menjador ja desvariava de imaginar-me el que em venia a sobre. Perque esclar veure’m alla fora ,fosc i sol em produia un estat de panic insoportable.
Igual pensas que no potser que m’enrecordi tan bé.Si,si ,,si que m’enrecordo de fet ho tinc molt nitid en la meva memoria.
L’estona que vaig estar sol dins d’aquell forat va ser agonica.O sigui ,jo veia monstres per tot arreu ,ulls vermells i ullals plens de sang,,,sorolls de persones i d’ essers ,,,Estava segur que en qualsevol moment seria mort a terra. Jo pensava, ja esta, ara ara, ja venan per aqui i per alla,,,no mirava enrera perque el terror ja em sobrepasava,,,només picava la porta cridant com un boix,,,però és que estava boix en aquell moment. Tu saps el que es tenir el conde dracula el costat teu a dos milimetres a punt de tallar-te el coll. Perque a mi no em queixaleria el coll com a qualsevol altre a mi em faria rodanches i carn picada,,,
Despres en el punt màxim de patiment pam!! el vidre es va fer a miques i tu juro ,,un cop dins la cuina tota l’angoixa va desapareixar,,,ja esta estava salva’t!!
Despres vas venir tu i al Neus plorant i jo suposo que també plorava,però a mi ja tant me feia tot.Si que veia vermell per tot arreu i recordo ficar el braç sota l’aixeta i veure sang sortir sense parar.
Despres la mama ,hospital ,metge,punts, i cap a casa.
I ara al final que ja veig que tu no t’enrecordes i es per això principalment que t’escric.
Quan va arrivar el pare a casa em va fotre (del verb fotre) ,una bronca descomunal no se quantes amenaces va arrivar a engaltar-me .Ja saps que el nostre pare pot arrivar a ser un expert em fer-te sentir malament(amb tot el carinyo que li tinc amb una mica de rabia).
Però tot i això no recordo mai tenir cap tipus de sentiment de venjança ni de rencor cap a tu.
Sempre te he tingut un carinyo especial, de ven petit encara molt més .Suposo que és per aquest motiu que dintre de la meva ment infantil no hi entrava cap tipus de rancunia cap a la meva estimada germana gran.Això és per si tens remordiments que no creec . Encara que una mica si que en podries tenir ehhh
apa que no se com he pogut escriure tant,,,,això no cal que ho publiquis de veritat hi han moltes faltes i no creec que sigui d’interes,,, estem d’acord?¿ apa doncs adeuuuuuuuuuuu
Avui seriosament.
Segueixo a l’Anna a diari, l’anyoro quan no escriu, i avui em toca donar-vos les gràcies a tots dos per compartir aquests moments tant especials.
Les reaccions son quines son, segons l’actitud dels pares vers als fills, …. felicitats a ells també, el planté va ser bo, encara que errar és humà.
Gràcies de nou.