Num 158. Abús de poder (continuació)

 

Quan vaig escoltar desplomar-se el vidre de la porta, la trencadissa, em  va glaçar la respiració.

Em vaig alçar com si una força oculta em tibés pel coll i quan vaig encendre el llum de la cuina l’espectacle em va fer tremolar. La Neus cridava, cridava tant que es doblegava i tot, i el Marc era allà terra amb la cara plena de llàgrimes, la boca regalimant de babes i mocs i els braços esquitxats de vidres i sang. Molta sang per tot. Li rajava com si en comptes de venes tingués aixetes.

Em vaig espantar de debò.

Aquella situació em feia responsable i al mateix temps em recordava que jo era una nena petita. Una nena dolenta, però només una nena. Se m’havia caigut la disfressa de persona gran.. Ara el que volia era amagar-me en els braços de qui fos. Ja no era qui manava.

 

Quan vaig aparèixer a baix la perruqueria per avisar la mare, només vaig dir que el Marc s’havia fet mal. Però això ho va fer la  boca perquè el que és el cap no parava de repetir  que el meu germanet s’estava dessagnant per culpa meva. Tothom va córrer i se’l van endur a l’hospital entre desespers i angoixes, i en cap moment, ningú va parar atenció en mi.

Si m’haguessin mirat als ulls haguessin entès sense problemes que havia passat. L’únic retret me’l va fer la  Neus, quan vam quedar soles, i jo la vaig respondre donant un cop de porta per tancar-me en el dormitori. Esguardaria la represàlia per quan tornessin.

No la temia la represàlia, em feia falta.

Jo només volia que el curessin, que no li passes res.  

(continua)

Seguiment anècdota | Comment (0)