Num 155. Abús de poder

 

Jo no tindria els nou anys i ens havien deixat sols a casa.

Als tres germans, sense ningú que ens vigilés; la Neus amb cinc i el Marc amb quatre.

Una cosa impensable i més aviat denunciable en els nostres temps. Abans, però, era normal. No passava rés. Tinc amigues a qui els pares  deixaven de bebès dormint al bressol per anar-se’n al cine, quan al cine solien fer no una sinó dos pel·lícules!!!,  i jo tinc les meves sospites, bastant fonamentades, que amb mi també ho van fer.

Tan se val, aquell dia no era de nit sinó tarda- vespre i a més, la mare s’estava a la perruqueria, just en el pis de sota i aquelles hores encara treballava.

No, no  era tard, potser les set.

La televisió estava engegada, com sempre,  i feien una peli de por.

M’atreviria a dir que Dracula. Estic quasi segura.

Si, si, a aquelles hores en feien una por, en blanc i negre, però de molta por.

Ho recordo perquè alguna de les escenes de l’home vampir em van obligar, durant anys, a passar revista a l’habitació abans de tancar el llum; bàsicament,  a mirar sota el llit i darrera les cortines i dins l’armari. Ritus que servia de ben poc perquè al final acabava acotxant-me fins les orelles i suant la gota grossa per tal de que no quedés ni una engruna de mi al descobert.

Fos el Dracula dels meus malsons o no, la peli que emetien feia tanta por, que al meu germà petit aviat li va venir un atac d’ansietat i va començar a saltar excitat davant l’aparell per a que l’apaguéssim.

-          Apagar-lo?

M’estaria escagarrinant però la volia veure. I la veuria, perquè  allà qui manava era jo, jo era la gran.

-          Si us plau Anna, apaga-la. Va dir la Neus.

-          Que? Si home!.

No, no hi estava d’acord.

I s’haurien d’aguantar, no els quedava altre remei,  no estava disposada a cedir.

 (continua)

Seguiment anècdota | Comment (0)