Comentaris a: Num 154. Relacions fraternals http://www.annapujabet.com/num-154-relacions-fraternals/ Soc una experta mare de bessons Tue, 07 Sep 2010 08:47:16 +0200 http://wordpress.org/?v=2.8.6 hourly 1 Per: imma http://www.annapujabet.com/num-154-relacions-fraternals/comment-page-1/#comment-30170 imma Wed, 03 Feb 2010 09:00:57 +0000 http://www.annapujabet.com/?p=1122#comment-30170 Hola Joan, ... conmovedor, la veritat, si has pogut arribar a adult sense resentiment, el que hi ha guanyat més, has sigut tu. Una bona lliço, un bon aprenentatge après durament FELICITATS !!! Hola Joan,
… conmovedor, la veritat, si has pogut arribar a adult sense resentiment, el que hi ha guanyat més, has sigut tu. Una bona lliço, un bon aprenentatge après durament

FELICITATS !!!

]]> Per: Anna http://www.annapujabet.com/num-154-relacions-fraternals/comment-page-1/#comment-30168 Anna Wed, 03 Feb 2010 08:20:44 +0000 http://www.annapujabet.com/?p=1122#comment-30168 Deu ni do, Joan, deu ni do. Per que vegis, però, que solucionar la vida als altres siguin aquests els germans, els fills o els pares, al final els serveix de ben poc. No podem ser agraïts d´un esforç que desconeixem. Una abraçada. Deu ni do, Joan, deu ni do.
Per que vegis, però, que solucionar la vida als altres siguin aquests els germans, els fills o els pares, al final els serveix de ben poc. No podem ser agraïts d´un esforç que desconeixem.
Una abraçada.

]]> Per: Joan http://www.annapujabet.com/num-154-relacions-fraternals/comment-page-1/#comment-30153 Joan Tue, 02 Feb 2010 23:05:54 +0000 http://www.annapujabet.com/?p=1122#comment-30153 Hola Anna, Sí, això de fer de germanet gran també és el meu cas. De ben petitets teníem la mare malalta, va estar,gairebé 17 ayns sempre ingressada a l´Hospital, a Barcelona d´una malaltía progressiva i pràcticament incurable en aquellles époques. El pare, com els teus treballava totes les hores del día i més. Tal com expliques, és quan comencen els teus assatjos a "fer de pares". Que recordi, tots els anys que vaig anar a l´institut, treballava al matí i a la tarda anava al cole. Jo portava la casa, anava a comprar, feïa el dinar, rentava els plats quan arrivava al vespre, i també una i dues rentadores diaries, planxava les camises al pare....... D´espres començava a fer els deures, total dormía una mitja de 5 hores diaries i a quarts de set del matí "sant tornemi" cap a la feina!!!. El día que venía la dona de fer feïnes, al vespre ja estava tot fora de polleguera!. Jo aguantant la paciència com un campió. El més curiós és que amb els meus germans només ens portem dos anys entre nosaltres (en total som tres). Encara que ells també anaven creixent i també s'anaven fent més grans, la història continuava igual, jo era la seva "xaxa", i anaven passant els anys...anys.....Sí, lo que hem de fer els germanets grans, goita ara!!,desprès de tant temps encara espero un gràcies que mai m´ha arrivat de l´esforç desinteressat que en el seu temps em va costar sang i llàgrimes!!!!. Aixó sí, l´any 1994 quan el pare es va a ajuntar amb una senyora, va ser quan va venir el meu descans!!! Em vaig sentir com un xicot de la meva edat, com els meus amics..., les feines es van començar a repartir!!. Qui va patir més va ser la meva germaneta, del no res va començar a fer feïnes domèstiques, a més amb aquella bona dona no lligaven gens. A l´any de conviure tots, just el día que la nena va acomplir 18 anys, va marxar de casa per fer la seva vida en un lloc on no havia de fer la feina. Em vaig haber de fer "gran" des de ben petitó, almeys amb les obligacions!!!.I els meus germans van passar de ser nens grans a adults amb poc temps. Per sort, avui, tots aquests resentiments en quedat enrera, i els estimo moltíssim, encara que de vegades no se ben bé com expresar-los hi. Una forta abraçada!!!. Joan. Hola Anna,

Sí, això de fer de germanet gran també és el meu cas.

De ben petitets teníem la mare malalta, va estar,gairebé 17 ayns sempre ingressada a l´Hospital, a Barcelona d´una malaltía progressiva i pràcticament incurable en aquellles époques. El pare, com els teus treballava totes les hores del día i més. Tal com expliques, és quan comencen els teus assatjos a “fer de pares”.
Que recordi, tots els anys que vaig anar a l´institut, treballava al matí i a la tarda anava al cole. Jo portava la casa, anava a comprar, feïa el dinar, rentava els plats quan arrivava al vespre, i també una i dues rentadores diaries, planxava les camises al pare……. D´espres començava a fer els deures, total dormía una mitja de 5 hores diaries i a quarts de set del matí “sant tornemi” cap a la feina!!!. El día que venía la dona de fer feïnes, al vespre ja estava tot fora de polleguera!. Jo aguantant la paciència com un campió.

El més curiós és que amb els meus germans només ens portem dos anys entre nosaltres (en total som tres). Encara que ells també anaven creixent i també s’anaven fent més grans, la història continuava igual, jo era la seva “xaxa”, i anaven passant els anys…anys…..Sí, lo que hem de fer els germanets grans, goita ara!!,desprès de tant temps encara espero un gràcies que mai m´ha arrivat de l´esforç desinteressat que en el seu temps em va costar sang i llàgrimes!!!!.
Aixó sí, l´any 1994 quan el pare es va a ajuntar amb una senyora, va ser quan va venir el meu descans!!! Em vaig sentir com un xicot de la meva edat, com els meus amics…, les feines es van començar a repartir!!. Qui va patir més va ser la meva germaneta, del no res va començar a fer feïnes domèstiques, a més amb aquella bona dona no lligaven gens. A l´any de conviure tots, just el día que la nena va acomplir 18 anys, va marxar de casa per fer la seva vida en un lloc on no havia de fer la feina.

Em vaig haber de fer “gran” des de ben petitó, almeys amb les obligacions!!!.I els meus germans van passar de ser nens grans a adults amb poc temps.
Per sort, avui, tots aquests resentiments en quedat enrera, i els estimo moltíssim, encara que de vegades no se ben bé com expresar-los hi.

Una forta abraçada!!!.

Joan.

]]>