Num 154. Relacions fraternals
Entendran el que vull dir aquells a qui, com jo, els hi hagi tocat fer de germà gran.
Perquè, i sobretot si hi ha diferencia d´edat, els primers assajos a “fer de pares” els hem experimentat amb ells.
La lliçó més important que jo vaig aprendre dels meus germans petits, va ser, possiblement també la més dolorosa:
“hi ha un moment en que els nens ja no són nens”
Pot semblar una ximpleria però no ho és tant.
El poder que tens damunt un marrec de tres pams, a qui pots anul·lar amb un moviment de braç, a qui pots fer veure el inversemblant sense justificacions ni proves, aquest poder et pot fer creure omnipotent i indefinidament totpoderosa. Això si, fins el dia que, sense saber com, el marrec en qüestió et passa un pam i per sorpresa teva i seva, amb la força d´un dit en té prou per tombar-te a terra.
Quan veig els meu quatre ratolins, de vegades, en ve al cap els temps en que vaig patir els primers amotinaments dels meus germanets i això em serveix per no aprofitar-me mai de la seves desavantatges i per procurar educar-los sempre sabent que algun dia, no molt llunyà, els hi hauré de parlar sense acotar-me i mirant-los als ulls.
Seguiment reflexions | Comments (3)3 Contestes to “Num 154. Relacions fraternals”
Ves a una contesta
Hola Anna,
Sí, això de fer de germanet gran també és el meu cas.
De ben petitets teníem la mare malalta, va estar,gairebé 17 ayns sempre ingressada a l´Hospital, a Barcelona d´una malaltía progressiva i pràcticament incurable en aquellles époques. El pare, com els teus treballava totes les hores del día i més. Tal com expliques, és quan comencen els teus assatjos a “fer de pares”.
Que recordi, tots els anys que vaig anar a l´institut, treballava al matí i a la tarda anava al cole. Jo portava la casa, anava a comprar, feïa el dinar, rentava els plats quan arrivava al vespre, i també una i dues rentadores diaries, planxava les camises al pare……. D´espres començava a fer els deures, total dormía una mitja de 5 hores diaries i a quarts de set del matí “sant tornemi” cap a la feina!!!. El día que venía la dona de fer feïnes, al vespre ja estava tot fora de polleguera!. Jo aguantant la paciència com un campió.
El més curiós és que amb els meus germans només ens portem dos anys entre nosaltres (en total som tres). Encara que ells també anaven creixent i també s’anaven fent més grans, la història continuava igual, jo era la seva “xaxa”, i anaven passant els anys…anys…..Sí, lo que hem de fer els germanets grans, goita ara!!,desprès de tant temps encara espero un gràcies que mai m´ha arrivat de l´esforç desinteressat que en el seu temps em va costar sang i llàgrimes!!!!.
Aixó sí, l´any 1994 quan el pare es va a ajuntar amb una senyora, va ser quan va venir el meu descans!!! Em vaig sentir com un xicot de la meva edat, com els meus amics…, les feines es van començar a repartir!!. Qui va patir més va ser la meva germaneta, del no res va començar a fer feïnes domèstiques, a més amb aquella bona dona no lligaven gens. A l´any de conviure tots, just el día que la nena va acomplir 18 anys, va marxar de casa per fer la seva vida en un lloc on no havia de fer la feina.
Em vaig haber de fer “gran” des de ben petitó, almeys amb les obligacions!!!.I els meus germans van passar de ser nens grans a adults amb poc temps.
Per sort, avui, tots aquests resentiments en quedat enrera, i els estimo moltíssim, encara que de vegades no se ben bé com expresar-los hi.
Una forta abraçada!!!.
Joan.
Deu ni do, Joan, deu ni do.
Per que vegis, però, que solucionar la vida als altres siguin aquests els germans, els fills o els pares, al final els serveix de ben poc. No podem ser agraïts d´un esforç que desconeixem.
Una abraçada.
Hola Joan,
… conmovedor, la veritat, si has pogut arribar a adult sense resentiment, el que hi ha guanyat més, has sigut tu. Una bona lliço, un bon aprenentatge après durament
FELICITATS !!!